Laica Vedruna i durant molts anys infermera de professió, les dues vocacions són una de sola per a Pilar Lledó. “Davant un procés de malaltia –diu en aquesta entrevista–, tan necessari és un bon diagnòstic i tractament, com un gest amable, una carícia, una mirada de comprensió, unes paraules d’alè que ajudin que la persona senti la força que ja hi ha, per al seu procés de sanació”.
Què ha aportat la teva vocació de laica Vedruna a la teva feina a infermeria?
La imatge que tenim de Joaquima de Vedruna, pel carisma heretat i per tot el que coneixem de la seva vida, és la d’una dona avançada al seu temps. Si mirem la definició de salut, segons l’Organització Mundial de la Salut, es parla de “estat de benestar físic, mental i social complet, i no només l’absència d’afeccions o malalties”. Si mirem els orígens de la congregació, més de 100 anys abans que l’OMS donés aquesta definició, veiem que, des del principi, hi ha tres aspectes, tres expressions molt vinculades amb aquesta definició de l’OMS, que van marcant l’estil propi d’una manera de viure, de situar-se davant de la realitat: guarir, educar i alliberar.
Molts anys abans de pronunciar el meu compromís laïcal (en aquella època en què busques trobar el teu lloc al món, la teva vocació), ja em sentia tocada pel carisma Vedruna. Escollir dedicar-me a la infermeria va ser fruit d’aquell desig de treballar acostant-me a les situacions de vulnerabilitat de les persones, i Joaquina va ser mestra en aquesta feina.
És clar que això va ser només el principi d’un camí que al llarg de la teva vida personal i professional es va perfilant, potser unificant en una sola paraula, “vocació”. Quan descobreixes que la vocació no es refereix només a l’àmbit professional, sinó que és justament el contrari, l’àmbit professional és convocat per un altre concepte més ampli, que és el “sentit”, el “propòsit” de la teva vida a la terra. Tot arriba a una plenitud diferent.
En aquests moments, la resposta a què ha aportat la meva vocació laïcal Vedruna a la meva feina com a infermera només és possible si miro el conjunt dels aspectes de la meva vida, englobats per una sola manera de voler estar i relacionar-te “en” i “amb” el món,
Com et definiries aleshores?
Sóc filla, esposa, mare, germana, amiga, infermera… I en aquesta recerca de formes de relació és on el carisma Vedruna es fa vocació, donant unitat a tot el meu projecte de vida. És cert que aquest procés no acaba mai, estem cridats a revisar, acollir, discernir, interioritzar totes les experiències de vida que ens sorgeixen diàriament i descobrir el tarannà propi del nostre carisma, al qual ens sentim cridades i cridats.
Al llarg de tota la història de la Congregació, veiem com prioritzar el valor de la persona i de la persona contemplada de manera íntegra ha estat i és el fil conductor, el mòbil de totes les accions. Encara que pugui semblar al principi que aquests tres esperits carismàtics, guarir, educar i alliberar, estaven separats com per tasques, la veritat és que la trajectòria, el recorregut fet porta a tenir molt clar que tots tres estan profundament entrellaçats i que sanant s’educa i allibera, educant se sana i allibera, i alliberant se sana i educa. Res més a prop d’aquesta “humanització de la salut” de què es parla tant des de fa molts anys.
La teva vocació Vedruna ha enriquit la teva vocació d’infermera. I al revés, diries que la teva feina ha enriquit la teva fe?
Aquestes dues primeres preguntes semblen la cara i la creu d’una mateixa moneda. I és que no es dóna res per separat, les persones que ens sentim cridades a seguir el missatge d’amor de Jesús, sabem que la fe no es pot viure en solitari, que necessita una comunitat per a la seva expressió i creixement. Necessitem el contacte amb els altres per aterrar, palpar aquesta trobada amb Jesús, en aquest sentit em sento privilegiada i summament agraïda pels mitjans que la vida ha posat a la meva disposició.
Els processos de malaltia i mort són moments de molta vulnerabilitat a l’ésser humà, tot queda descol·locat, interromput per una situació inesperada i la majoria de vegades incomprensible. Com mirar aquesta vulnerabilitat, com acompanyar-la? Doncs és quan més entens la necessitat de transcendència de l’ésser humà, la necessitat que tot el nostre ésser vagi alhora sense deixar res del que som pel camí. I som éssers físics, sí, però també tenim un cos emocional i un cos espiritual. En aquests moments de la història, en què veiem moltes vegades que la salut és considerada com un fi i no com un mitjà, quan el ritme de la nostra societat sembla que ens empeny més, a aprendre a sobreviure que a experimentar una vida plena, quan la fragilitat apareix constantment provocant dolor i patiment, és quan més clara veus la necessitat de descobrir i experimentar “alguna cosa” que està per sobre d’això, la necessitat de potenciar el nostre ésser espiritual, tantes vegades ignorat.
Què creus que ajuda més una persona que afronta situacions difícils com les que descrius?
Davant d’un procés de malaltia, tan necessari és un bon diagnòstic i tractament, com un gest amable, una carícia, una mirada de comprensió, unes paraules d’alè que ajudin a fer que la persona senti la força que ja hi ha, per al seu procés de guariment. No en va Joaquina insistia tant en l’alegria com principal virtut. Estar alegres, creure confiadament que aquest moment és també un procés d’aprenentatge porta la persona a situar-se en les millors condicions per travessar de forma sana, valgui la redundància, el seu propi procés de sanació
Humanitzar la salut no només és més gratificant tant per a pacients com per al personal sanitari, sinó també més eficient per al model sanitari mateix?
Comprometre’s en processos d’humanització a tots els nivells de convivència i interacció indubtablement serà beneficiós per a totes les parts implicades. Humanitzar les cures en l’àmbit sanitari no és una tasca fàcil, són molts els factors que intervenen, humans, tecnològics, organitzatius, i trobar un equilibri satisfactori entre tots ells, requereix buscar estratègies que prioritzin abans que res la dignificació de la persona i això passa per el reconeixement del seu ésser únic, mereixedor d’una atenció personalitzada i una escolta de les seves necessitats concretes, no només de les que el personal sanitari cregui que necessita.
Els progressos tecnològics i científics han suposat un avenç molt important en el camp de la salut, també la necessitat d’humanitzar les nostres actuacions ha emergit amb més força els darrers anys i més encara arran de la pandèmia viscuda. La sensibilització davant de tantes situacions de patiment i pèrdues i davant de la nostra pròpia vulnerabilitat ens ha portat almenys a entrar en noves dinàmiques de reflexió.
Els canvis en atenció sanitària no poden ser unidireccionals, precisament pel gran ventall d’aspectes que intervenen en la consecució d’aquesta finalitat última, que és el benestar a tots els nivells de tots els implicats, pacients i cuidadors. Potser el repte consisteix a conjugar bé una medicina que, de vegades, tendeix a industrialitzar-se massa, amb una aplicació més inclusiva, basada en relacions interpersonals empàtiques, compassives i respectuoses.
“La meva salut, el meu dret” és el lema escollit aquest any per l’OMS per celebrar el dia mundial de la salut. Com a Família Vedruna, present a tots els continents, en situacions molt diverses, en quines tasques d’incidència creus seria més eficaç centrar-nos per defensar aquest dret?
La Família Vedruna porta als seus gens aquest tarannà de curació i cura. Així ho veiem també en els darrers documents capitulars, que són expressió de la vida que batega dins. D’una manera o altra, endinsant-se en aspectes concrets, la direcció del camí sempre va a la recerca del compromís amb la defensa de l’ésser humà i el seu entorn. No conec ni un sol projecte de la Família Vedruna, a cap país o continent, que no porti explícitament la promoció, la defensa i el treball a favor de la dignitat i els drets de la persona.
Els lemes que cada any presenta l’OMS persegueixen una presa de consciència que desperti en nosaltres actituds, tant a nivell personal com comunitari, que permetin prevenir i resoldre problemes de salut, relacionats amb tots els àmbits de la vida, que puguin afectar la integritat i drets fonamentals de l’ésser humà.
Avui dia sembla una utopia parlar en aquests termes, no sembla que puguem parlar de salut com a dret, sense anar a les causes de la seva absència o dificultat per accedir-hi, quan tantes situacions de guerra i violació dels drets “bàsics”, entre ells latenció sanitària, estan sent suportats per tantes i tantes persones. Davant de tanta realitat complexa i feridora, és important la creació de xarxes, involucrar-nos, ser part d’aquesta veu que s’entesta a alçar-se per defensar la justícia, allà on és més vulnerada.
Tampoc no podem oblidar, les fronteres i perifèries a què ens convoca el Papa Francesc i que clamen des dels països més empobrits i assotats per la desigualtat i la dominació imposada, fins i tot la cantonada del nostre barri. A la Família Vedruna sabem que la missió és a la vida, i en ella optant pels més desafavorits. La presència, l’acompanyament, el treball conjunt en tants projectes d’humanització, el suport a aquests projectes, la participació en plataformes i organitzacions que busquen el mateix objectiu són les línies en què es mou la família Vedruna i per això va el nostre camí. També ha dit el Papa Francesc fa poc, “Hi ha malalties incurables, però no hi ha cap malaltia que sigui incursible”. Tampoc no hi ha cap realitat, per dura i dolorosa que ens sembli, que sigui inacompanyable.