A Taiwan, dins de la Província del Japó, la germana Rosa ha preparat aquest triduo de pregària per la festa de Santa Joaquina.
Santa Joaquima va ser una dona veritablement única i extraordinària, caracteritzada per una «triple identitat» i una «triple vida». Al llarg del camí, va abraçar tres vocacions diferents: va ser una mare devota de nou fills, una vídua resilient i, finalment, la fundadora d’una congregació religiosa.
El 22 de maig, l’Església catòlica celebra la festivitat de Santa Joaquima de Vedruna. Quan celebrem la seva festivitat, aprofitem aquesta oportunitat per aprofundir en la seva riquesa espiritual i inspirar-nos en les seves extraordinàries virtuts.
Dia 1. Santa Joaquina de Vedruna com a mare
En començar aquest Tridu, aprofundim en la vida de Joaquima com a mare. Déu la va cridar a la maternitat en dues ocasions: primer, a una família distingida i beneïda amb molts fills, i més tard, a la família espiritual que ella mateixa va fundar: les Carmelites de la Caritat, conegudes afectuosament com les “Germanes Vedruna”
A la seva vida matrimonial, Joaquima va ser l’exemple d’esposa i mare cristiana. La mateixa tendresa que sentia per Déu, la vessava de tot cor sobre el seu marit i els seus fills.
Fins i tot quan experimentava profundes revelacions espirituals en la pregària, mai no descuidava els seus deures com a esposa i mare. Considerava la maternitat biològica no sols com un paper, sinó com una missió sagrada que Déu li havia confiat.
Era tant mestra com a mare per als seus fills petits. Cada matí, el dia dels seus fills començava amb ella traçant el senyal de la creu als fronts en despertar-se. Amb incansable paciència, els va donar exemple de la vida cristiana, inculcant-los un amor profund i devot per Déu.
La tendresa i l’amor de santa Joaquima pels seus fills encarnaven la maternitat divina. Aquest amor va ser la clau per a leducació dels seus fills; com va dir el papa Joan XXIII:
«Ella és el model d?una mare cristiana que va educar amb èxit els seus fills»
Aquesta rica experiència maternal li va proporcionar una perspectiva poc comuna entre els fundadors religiosos. Li va permetre guiar les filles espirituals amb un grau sorprenent de consideració, perspicàcia i un amor protector que només una mare pot proporcionar veritablement.
Dia 2. Santa Joaquina de Vedruna com a vídua
Ahir vam reflexionar sobre la vida de Joaquima com a mare. Avui contemplem la seva trajectòria com a vídua.
Quan va morir el marit de Joaquina, ella va començar una nova etapa com a mare vídua. Tot i la seva noble posició social, va triar conscientment una vida d’extrema senzillesa. Es va traslladar a l’habitació més humil de casa seva, desposseint el seu entorn de tot luxe. El seu llit de fusta només tenia una estora vella i fina; usava una pedra com a coixí, i els seus menjars eren increïblement modestes, sovint consistint en res més que les sobres dels altres.
El seu amor profund a Déu li va permetre no només suportar la pobresa, sinó abraçar-la de debò. Fins i tot quan posseïa objectes de valor, els portava a l’església dels Caputxins de Vic com a ofrena a la seva estimada Santíssima Mare. Per ella mateixa, va triar el camí de la caritat activa. Cada setmana visitava la Casa de la Caritat per fer les tasques més humils, servint els pobres i marginats amb una humilitat profunda i sincera.
Avui, cada ànima consagrada, cada mare i cada vídua pot trobar a Joaquima un model digne d’imitar:
- Les germanes consagrades en poden aprendre com servir i oferir les seves vides a Déu amb un cor veritablement alegre.
- Les dones poden aprendre a cuidar i educar els seus fills amb esperit de prudència i un cor alegre.
- Aquelles que han perdut els seus marits poden aprendre a suportar el dolor i les dificultats, escollint desprendre’s dels aferraments terrenals peribles per buscar els tresors eterns del Cel.
Dia 3. Santa Joaquina de Vedruna com a cercadora
Més enllà dels seus rols com a mare i vídua, Joaquima de Vedruna va ser una cercadora, algú que va dedicar tota la vida a buscar la voluntat de Déu. En cercar la unió constant amb el Senyor a través de l’Eucaristia, la seva fe i la seva confiança van créixer profundament, portant-la a una intimitat més profunda amb Ell.
En moments de lluita espiritual o de dolor interior, Joaquima no buscava consol humà. En canvi, trobava la seva força als peus de Crist a la Creu. Sovint es retirava a l’àtic de casa seva, on les bigues estructurals formaven una creu, i s’hi estava en oració durant hores.
Buscar la voluntat de Déu era el motor de tot allò que feia. A les seves cartes, escrivia:
«Que la voluntat de Déu es compleixi plenament per tots els mitjans».
En una altra, declarava:
«Vull el que Déu vol; en totes les coses, que es faci la voluntat del nostre estimat Déu».
Per a Joaquima, buscar Déu de manera perfecta exigia un desaferrament total de les coses mundanes, cosa que li permetia dedicar-se completament a l’Ésser Suprem, l’únic capaç de satisfer els anhels del cor humà. Així ho recordava a les germanes de la seva congregació: «Només l’amor de Déu és perdurable; tota la resta passa. Busquem les coses que són eternes».
Hna. Rosa Dabhi, ccv
