A Lucas Taborda, Patricio Díaz i Ezequiel Gallardi, exalumnes del Col·legi Nostra Senyora del Carme de Suipacha (Buenos Aires, Argentina) i antics integrants del Grup Missioner Vedruna, se'ls va encomanar fa un temps una tasca molt especial: construir l'ambó des del qual parlarà el Papa i una estructura per exhibir la imatge. Una història que uneix la feina, la fe i una experiència missionera nascuda fa més de dues dècades.
Hi ha feines que transcendeixen el que es pot veure i tocar. Hi ha mans que, mentre donen forma a la fusta, també van construint històries, recuperant records i trobant-se novament amb experiències que van deixar empremta.
Aquest és el cas de Lluc, Pato i Quequi, tres amics que treballen en fusteria i que van formar part d'un equip de treball que va rebre un encàrrec molt especial: fer l'ambó des del qual es dirigirà als presents el Papa i una estructura destinada a exhibir la imatge de la Mare de Déu de Luján.
La tasca té un significat particular per a ells. Fa més de vint anys van començar un camí de trobada amb la Família Vedruna que va deixar una marca a les seves vides i que avui torna a fer-se present d'una manera inesperada.
Una llavor missionera que va començar a Luján
La història es remunta a la Setmana Santa de l'any 2000, quan van participar de El Astillero, una trobada per a joves Vedruna realitzada a la Vila Marista de Luján. Aquella experiència va ser el punt de partida perquè, impulsats per la Germana Anita Rodríguez, iniciessin el Grup Missioner Vedruna.
Entre 2002 i 2004 van formar part d'un grup d'uns vint joves del Col·legi Nostra Senyora del Carme de Suipacha (Buenos Aires) que van dur a terme diferents experiències missioneres a Gualeguay (Entre Ríos). Van ser anys de compartir la fe, sortir a trobar altres persones, conèixer realitats diferents i descobrir que la missió també es construeix des dels petits gestos i la vida compartida.
El temps va passar, els seus camins van prendre diferents rumbs i les seves vides van continuar. Tot i això, aquella experiència forma part d'una història que avui torna a connectar-los amb la comunitat Vedruna.
Un ofici que també parla de Déu
La fusta té una presència especial a la història de la nostra fe. Josep, el pare de Jesús, era un treballador, un home d'ofici, que coneixia el valor de l'esforç quotidià i de la feina feta amb les mans. Jesús va créixer en aquest ambient senzill de Natzaret i va compartir aquesta realitat.
En el silenci d'un taller, entre eines, mides i peces que van prenent forma, podem trobar una mica d'aquesta espiritualitat del treball: la paciència, la dedicació, la creativitat i la possibilitat de transformar una cosa senzilla en una obra al servei dels altres.
La crida que sempre està oberta
Aquesta història també ens convida a mirar els nostres propis camins. De vegades, després d'haver viscut una experiència comunitària o missionera, la vida ens porta per altres senders. Les responsabilitats, la feina i les circumstàncies fan que prenguem distància d'aquells espais que mai van ser importants per a nosaltres.
Però la crida de Jesús no sempre arriba de la manera que esperem. Pot aparèixer en una trobada, en un record, en una tasca quotidiana o fins i tot en un encàrrec que ens torna a connectar amb una història compartida.
Potser aquesta oportunitat és també una manera de retrobar-se amb aquella experiència missionera viscuda fa tants anys. Perquè allò sembrat no desapareix: roman, creix i pot tornar a donar fruits en altres moments i de formes inesperades.
Des de la Família Vedruna celebrem aquesta història, que ens recorda que la missió no s'acaba quan deixem un lloc o quan els nostres camins canvien. La invitació de Jesús continua oberta, surt a la nostra trobada allà on som i ens proposa posar els nostres dons i talents al servei dels altres.
Perquè, de vegades, també es pot evangelitzar amb les mans. I en aquest cas, treballant la fusta per preparar un lloc des d'on la Paraula pugui arribar a tothom.
Una història que va començar amb una trobada a Luján, va continuar a les missions de Gualeguay i avui torna a escriure un capítol especial. Perquè les llavors de la missió, encara que passin els anys, sempre poden tornar a donar fruits.
Una història que va començar amb una trobada a Luján, va continuar a les missions de Gualeguay i avui torna a escriure un capítol especial. Perquè les llavors de la missió, encara que passin els anys, sempre poden tornar a donar fruits.
