Dos-cents anys després… de la carta fundacional

El 19 de desembre de 1825, Joaquima escrivia al bisbe Corcuera demanant permís per fundar la Congregació.

Avui, dos segles després, ens preguntem si allò que ella proposava segueix tenint sentit per a nosaltres, les Carmelites de la Caritat Vedruna. Anem prenent consciència de formar part d’una família més àmplia. En aquest camí, necessitem fer passos del ‘jo’ al ‘nosaltres’, de l’autoreferencialitat a la reciprocitat que enriqueix i enforteix la diversitat de grups al voltant del carisma: un do que pertany a tota l’Església i és per al món ( NdN 26).

Alguns somnis avui ens habiten i ens mouen, nascuts d’una mirada contemplativa de la realitat, amb el cor travessat per la vida de la humanitat, amb els sofriments i les alegries, que també són els nostres. Per això diem avui a Joaquima:

Seguim el teu mateix somni, Joaquima: treballar per la glòria de Déu i el bé del proïsme . Conscients que Déu és glorificat quan cada ésser humà té vida, sentim que la nostra missió continua sent fer present el Regne promès als pobres, allà on estiguem, seguint Jesús en comunitat de germanes.

Vas ser una dona profundament atenta a la realitat. Sabies que moltes joves pobres no tenien mitjans ni lloc als convents de pobresa , i els vas oferir un camí alternatiu, centrat en un cor abrasat per l’amor a Déu i al Bon Jesús . Avui ens desafies a viure una Vida Religiosa humil i humanitzadora, propera, profètica, inclusiva, fraterna i sororal, nascuda de cor palpitant pel Déu encarnat en Jesús.

Dona de l’Església, vas demanar permís per fundar i vas proposar amb claredat un projecte sostenible: Abraçar a casa meva algunes joves que, amb la seva feina i algunes almoines, podran mantenir-se i abraçar la pobresa . Per a tu, Joaquima, la sostenibilitat tenia gust de llar, de senzillesa i de responsabilitat compartida. En això seguim, avançant cap a una consciència ecològica, teixint xarxes a favor de la vida, en complicitat evangèlica i carismàtica. Volem continuar abraçant la pobresa —la nostra i la de la nostra gent— comprometent-nos en la lluita contra totes les pobreses que continuen destruint la vida.

Ens inspira veure com mai actuaves sola: Això ho demano amb permís del meu pare confessor i altres d’esperit . Avui et reconeixem com a dona sinodal, perquè en aquesta expressió —“altres d’esperit”— hi ha les persones laiques que, juntament amb nosaltres, formem un únic i divers “nosaltres”. Amb elles aprenem a discernir cap a on la Ruah Santa ens condueix com a Família.

En això estem, Joaquima, revifant el teu llegat pel bé de la humanitat. I en aquests temps de reestructuració, amb el Papa Lleó XIV descobrim que la caritat –arrel de la nostra identitat– és una força que transforma la realitat, una autèntica potència històrica de canvi. Que aquesta força transformi avui la nostra realitat congregacional i ens faci dones portadores de canvi.

Que amb tu Joaquima, Déu ens guardi en el seu Cor, en aquest amor que mai no diu prou ni assossega fins a abrasar.

Gràcies, Joaquima!


Fem un exercici d’imaginació per apropar-nos a Joaquima de Vedruna el 19 de desembre de 1825, en el moment en què va escriure la carta al bisbe Corcuera demanant permís per fundar la Congregació Germanes Carmelites de la Caritat Vedruna.

Les paraules amb què viatgem a aquest moment es troben al Quadern CCV Joaquina abraça la pobresa i pren partit pels pobres del seu temps , escrit per Yolanda Moreno, ccv.