El vuitè dia de l’EGC va començar amb un entusiasme renovat després d’un dia de descans. Després d’una eucaristia solemne i un bon esmorzar, les participants es van reunir a la sala de plens, a punt per posar en marxa les activitats.
El dilluns 16 de març, després de la sessió de treball a la primera hora del matí, a les 12:00h obrim la nostra trobada de Zoom per rebre la germana Glòria Liliana Franco Echeverri, religiosa de la Companyia de Maria Nostra Senyora , ia totes les persones de la nostra Família que van poder unir-se a escoltar-la en directe.
Liliana és reconeguda com una de les veus més influents de la vida religiosa femenina a Amèrica Llatina. Doctora en teologia, ha combinat al llarg de la trajectòria la reflexió teològica, l’acompanyament pastoral i un fort compromís amb les realitats socials del continent. Ha exercit responsabilitats de lideratge tant a la seva congregació —com a superiora provincial— com a nivell continental, destacant la seva presidència de la CLAR i la seva col·laboració amb el CELAM, a més de la seva participació al Sínode sobre la Sinodalitat convocat pel Papa Francesc. El seu ministeri i obra escrita reflecteixen una profunda espiritualitat, una Església en clau sinodal i un compromís profètic amb la vida religiosa, la justícia social i la cura de la creació.
La Gna. María Teresa Cuervo li va donar la benvinguda amb paraules plenes d’afecte i agraïment per compartir aquesta estona amb nosaltres, tot i ser molt aviat per a ella, connectada des de Colòmbia.
La seva intervenció es pot veure completa al nostre canal de YouTube:
També podeu llegir el text complet:
La ponència es va obrir amb la imatge evangèlica del gra de mostassa, símbol d’una esperança que brolla des del petit, fràgil i aparentment insignificant. Davant un món ferit, la vida consagrada va ser presentada com una llavor amb capacitat curativa. L’esperança cristiana no va ser entesa com a ingenuïtat, sinó com a confiança en la fidelitat de Déu, que actua en allò ocult. Des d’aquesta clau, es va proposar comprendre la sinodalitat com un camí que abraça la petitesa i en descobreix la fecunditat.
Un cor semblant al de Jesús
El centre de la sinodalitat, un referent primordial, és Jesús de Natzaret. Liliana va destacar la importància de sostenir l’esperança en temps de crisi, i ens va fixar particularment en les dones de la Pasqua.
Cinc idees fonamentals per a l’esperit de la sinodalitat són:
- l’art d’escoltar, de manera recíproca, misericordiosa i oberta a l’Esperit, per viure la plenitud de la vocació amb humilitat i des de la misericòrdia.
- la mirada contemplativa de la realitat, que permet reconèixer la presència de Déu a la història i renovar el compromís amb els més pobres
- la necessitat de desaprendre formes antievangèliques de viure la fe, per acollir la novetat de Déu.
- la itinerància, tant existencial com geogràfica, que va impulsar a viure en sortida missionera.
- sortida missionera en intercongregacionalitat i interculturalitat, com a expressió de comunió en la diversitat.
Travessia amb Esperit
Sense l’Esperit no és possible comprendre ni viure la sinodalitat. L´Església i la vida consagrada són realitats animades per la seva acció, fins i tot enmig de fragilitats.
Caminar en sinodalitat implica conversió personal i comunitària, renovació d’estructures i obertura al discerniment, que només és possible si hem obert el cor a l’Esperit. Liliana va insistir en la necessitat d’escoltar el clam de Déu a la història i deixar-nos afectar per la realitat. L’Esperit és la força que recrea la vida, genera fraternitat i sosté la utopia de la comunió.
Així mateix, Liliana va destacar que l’Esperit impulsa cap a la diversitat, rebutjant la uniformitat i ens anima a sortir cap a les perifèries, especialment cap als més pobres, migrants i exclosos.
La fortalesa és “ser una”
N’hi ha que intenten fragmentar la unitat. Per això, avui més que mai, la nostra missió ens ha de portar a convertir-nos en guardians de la unitat. La unitat és un atribut que configura la identitat… La unitat no exclou la diferència; la unitat requereix relació i gratuïtat a la trobada personal; exigeix la pràctica constant de la reconciliació i el perdó. La identitat de cadascú la converteix en portadora d’un do, un carisma i un estil particular, tots únics i diferents. En una Església sinodal se’ns demana no sols caminar junts, sinó sobretot aprendre a reunir-nos, treballar i discernir junts. La conversió a què l’Església està cridada exigeix donar primacia a l’Esperit, posar Jesús al centre i escoltar atentament la realitat. El camí sinodal requereix conversió.
L’abraçada a la minoritat evangèlica
A la densa nit, el diàleg entre Nicodem i Jesús va revelar una llampada de llum que cal saber destriar. «La vida només necessita l?espai d?una escletxa per renéixer» (Ernesto Sábato)… Aquest «renèixer» no es basa en les capacitats personals, sinó que es produeix a través del poder creador de l’Esperit. Entre el “no poder” i el “no saber com” renéixer, sorgeix un diàleg de cerca. «Renéixer» ens convida avui a tornar a les nostres fonts carismàtiques ia reinterpretar la minoria no com una carència, sinó com un espai de llibertat, disponibilitat i trobada genuïna amb Déu i amb els altres…
Decisions per viure la sinodalitat
Acceptar la nostra realitat com a dones consagrades i aquest moment delicat que travessen les nostres congregacions ens crida a prendre decisions:
- Decisió 1: Amb el cor centrat en Déu, ser una presència sàvia que humanitzi. Els qui serveixen dins la família Vedruna farien bé a insistir en la importància de la interioritat com a fonament que dóna noves raons de ser. Estem cridades a enfrontar-nos a la realitat com ho va fer Jesús. Cal continuar promovent oportunitats reals de formació i aprofundiment que permetin a les persones a qui acompanyem créixer en la seva fe, interpretar la realitat més profundament i desenvolupar la riquesa de la seva espiritualitat.
- Decisió 2: Permetre que cada persona, segons el ritme de l’Esperit, aporti el do. Això ens porta a prioritzar el discerniment com a espai on actua l’Esperit, parant atenció als moviments que Ell desperta en nosaltres. Hem de cercar en la voluntat de Déu les pautes que renovin el compromís i el facin rellevant i significatiu. L’Església té cara de dona: les assemblees, els grups parroquials, les celebracions litúrgiques i els ministeris apostòlics sovint se sostenen gràcies a la generositat, la reflexió i la dedicació de les dones.
- Decisió 3: Ser autèntics per poder estar amb els altres i permetre que la gràcia flueixi lliurement . Les relacions s’han de purificar perquè puguem situar-nos al terreny de la veritable horitzontalitat, on tots tenen un lloc i totes les veus són escoltades. Això requereix enfortir les pràctiques creatives de trobada i triar la vida comunitària com el teixit vital que sosté i articula la nostra missió. També ens fa una crida a construir llaços d’hospitalitat i tendresa.
- Decisió 4: Ampliar els nostres cors fins que hi hagi espai per a tothom. Una Església, una congregació i una família carismàtica que es vegi a si mateixa com una llar acollidora amb rostre samarità està convidada a triar una proximitat compassiva que restauri la dignitat. Això implica acompanyament. Caldrà renovar el compromís amb la nostra Casa Comuna com a lloc on es revela Déu: la Terra, les cultures i els més pobres clamen. Una Església que es mou al ritme de l’esperit sinodal ha de créixer en la capacitat d’acollir i expandir-se perquè ningú no en quedi exclòs.
- Decisió 5: Que el servei s’arreli a la Paraula que dóna sentit, proporciona coherència i obre horitzons de renovació i compromís. La Paraula de Déu és aliment indispensable en tots els processos sinodals. El desafiament serà permetre que aquesta Paraula, aquesta Bona Nova, ressoni amb el seu poder de guarir, alliberar, restaurar la dignitat i aixecar, perquè al seu voltant es renovi i celebri la comunió.
- Decisió 6: Ser petits signes. Les nostres vides es convertiran en un signe si les vivim amb alegria, delectant-nos en el Déu del que és inesperat. La vida religiosa ha d’assumir el risc de servir la gràcia impredictible de Déu. “La vida religiosa ha de ser un niu ecològic de llibertat”. Ens hem de deixar sorprendre amb alegria per Déu.
- Decisió 7: La misericòrdia ha de ser la força motriu del compromís. Triar Jesús té conseqüències i implica construir el Regne, reconeixent la misericòrdia com la força motriu de la solidaritat compromesa. Per ajudar a garantir que allò que som, des de la identitat de la Família Vedruna, ens porti a les fronteres on es troben els més pobres.
- Decisió 8: L’escolta porta a la conversió. Sense escoltar, el servei a la manera de Jesús no és possible. «Escoltar implica, doncs, una transformació existencial, una conversió, un descentrar-se d’un mateix. Escoltar esdevé així una actitud vital, perquè ens situa en la posició de l’altre. Escoltar obre el camí a la transformació del cor.
- Decisió 9: La trucada és cap a la mística de la trobada. La mística de la trobada exigeix fomentar la informació, la participació, el diàleg i la responsabilitat compartida, així com enfortir les xarxes perquè les persones puguin recolzar-se i acompanyar-se mútuament a la vivència del que tenen en comú. Això requereix aprendre a gestionar els conflictes sense perdre l’esperança i sense caure en un escepticisme paralitzant.
- Decisió 10: Tot requereix temps, processos i paciència . Els processos permeten desenvolupar el potencial de la vida. Han de ser processos interrelacionats i interdisciplinaris, arrelats a la realitat, que abastin la vida en la seva plenitud i donin protagonisme a les persones amb qui caminem. Avui més que mai, assumir la missió que se’ns ha confiat requereix cors compassius i cors com el de Jesús.
Conclusió: plenitud a la petitesa
Per acabar, Liliana va assenyalar que el Verb etern s’ha fet petit, tan petit que jeu en un pessebre. Es va convertir en un nen perquè el Verb estigués al nostre abast. Ara el Verb no només es pot escoltar, no només té veu, sinó que també té una cara que podem veure: Jesús de Natzaret.
Déu sempre està en camí cap a nosaltres, i nosaltres cap a Ell. El nostre Déu, la Paraula viva, s’acosta, s’inclina i abraça el nostre humus, la nostra petitesa i la nostra humanitat per revelar-nos la profunditat del diví, de l’etern, del que perdura.
A la trobada, i quan abracem la nostra minoria, ens fem més humans. La calidesa d´una mirada ens aixopluga, la profunditat d´una paraula ens salva i ens allibera, la dolçor d´una carícia ens rescata del vertigen de la pressa i el consum. Tot, en última instància, esdevé llenguatge quan és mogut per la gramàtica de l’amor. Això és el que Jesús va venir a ensenyar-nos quan va entrar a la nostra història i, fet Verb, ens va ensenyar que la persona està per sobre de la llei, dels dogmes, de les banderes o dels tractats amb què els éssers humans tan sovint es confinen i limiten la trobada.
La Gna. Liliana va concloure la seva intervenció amb el seu poema titulat “Plenitud”.
