El matí brillant i assolellat del 12 de març, l’Assemblea de l’EGC va entrar en el seu quart dia. Des del començament de l’EGC, hem estat treballant cada dia, durant moltes hores, amb sessions i presentacions sobre diferents temes. Aquell dia, tothom esperava amb ganes la sessió de les quatre, així que tots eren als seus seients molt abans d’hora, amb els micròfons connectats.
Va ser un plaer veure la cara càlida i somrient de Gna. Mariola López, RSCJ apareixen a la pantalla. Després que la germana Maria Teresa la presentés al grup, la germana Mariola ho va correspondre, expressant la seva alegria d’estar amb les germanes Vedruna en aquesta ocasió especial de l’any del Bicentenari.
La reflexió es pot veure sencera al nostre canal de YouTube:
La seva xerrada va ser senzilla, clara, profunda i commovedora. El tema va ser: “Vida consagrada: esperança que transforma” . Va dir:
Cada vida que comença està teixida a partir d’aquell “cordó” que ens unia al cos de la nostra mare i està formada per dos fils entrellaçats. En ells hi havia tota la nostra esperança d’arribar a ser.
Amb aquestes paraules introductòries, va presentar la seva reflexió utilitzant la imatgeria d’un acord com a símbol d’esperança:
El primer cordó: el que s’estenia entre Noemí i Rut
Responent els uns pels altres, companys d’esperança en moments de pèrdua
L’esperança no només abasta el futur, sinó també la restauració del passat. Recordar com Déu ens ha guiat (Dt 8) és una garantia que Ell continuarà fent-ho en el Seu camí i que va davant nostre a cada pas que fem (Èxode 13:21-22)
La segona corda: la que Jesús estén a una dona amb febre
Apretant una mà L’esperança en els petits gestos. Els experts diuen que la clau per a un envelliment saludable són les relacions, les relacions i les relacions. Jesús també havia agafat la mà d’una dona durant molt de temps per treure-la d’una febre que la mantenia confinada (Mc 1,29-39) i va agafar la mà d’un adolescent que havia perdut les ganes de viure, com molts dels nostres joves desanimats i privats de sentit (cf. Mc 5,41). La importància dels petits gestos per transmetre amor, esperança i compassió.
La tercera corda: La que un estranger va llançar a Jesús
Portant la mirada i el significat. Rostres que porten esperança a les nostres vides.
Necessitem saber que hi ha algú, però també necessitem algú que hi sigui per veure’ns. Sentir-se vist és sentir-se estimat. Però si els nostres dies passen amb les cares enganxades a les pantalles, si ens mirem sense veure’ns realment, es perdrà alguna cosa profundament humana. Déu ens crida a sortir a aquests llocs d’exclusió, a romandre-hi, inclinats, de genolls, perquè aquesta inclinació és l’inici de tot procés d’esperança: una cara que esdevé amic i algú a qui cuidar.
El quart cordó: el que van teixir Marta, Maria i Llàtzer
Estimar-se és deixar-se ser. On hi ha cura, hi ha esperança.
En un món de relacions fracturades, les relacions sanes entre nosaltres són avui el nostre repte més gran. Si no hi treballem, no tindrem comunitats per oferir a les dones joves que vénen a nosaltres.
Com podem millorar els vincles a les nostres comunitats? Com influeix en això la manera com ens comuniquem? Com podem expressar el nostre malestar sense ferir els altres? Quanta hostilitat podem suportar abans de posar-nos malalts? Com podem teixir aquesta cura entre nosaltres, i amb els altres, per crear comunitats d’esperança, comunitats que anhelen un horitzó d’una bona vida per a tothom?
El cinquè cordó: amb què Jesús ens atrau a cadascun de nosaltres avui
Fent una llar de la ferida. Dones fràgilment felices.
Jesús, des de la creu, lliga Maria i Joan, oferint-los la possibilitat de fer una llar al mateix lloc on s’han sentit ferits per la seva pèrdua (Jn 19,25-27). També ens uneix a nosaltres, oferint-nos connexions. A partir d’ara, Maria serà allà on siguem, la primera pelegrina de l’esperança, perquè ningú no hagi de plorar mai més sol. La nostra esperança és saber que Jesús no deixarà de confiar-nos els seus talents, una vegada i una altra, per alleujar el sofriment, per ajudar a augmentar la quantitat d’amor en aquest món, per animar la vida…
L’impacte de la xerrada de la germana Mariola es va notar en el silenci que va regnar a la sala després que ella hagués acabat. L’Assemblea es va reunir en grups per treballar sobre les preguntes que ella havia plantejat. El dia va acabar amb una pregària compartida sobre aquestes qüestions.
