La periodista i cineasta Ana Palacios és l’autora de les fotografies de “Nens esclaus. La porta del darrere”, exposició que es pot visitar al Museu de Missions Salesianes de Madrid (Espanya) fins al 27 de març. Palacios va recórrer diversos centres que treballen per a la recuperació de la infància sotmesa a esclavitud sexual i laboral a Benín, Gabon i Togo, entre ells dos centres Vedruna: el centre Kekeli i Arc a Ciel, cap als quals transmet “gran confiança” per “la labor que realitzen”, generant “espais segurs amb tant d’afecte i cura”.
Et defineixes com a “periodista de formació” que utilitza la fotografia “com a eina per al canvi social”. Quin canvi social aspires a impulsar aquesta exposició?
Visibilitzar una vulneració que afecta milions de nens i nenes, de la qual el primer món en sap molt poc. Si no sabem què passa no ens suscitarà interès o indignació i, així, és difícil que ho vulguem transformar. Per això el primer pas per al canvi social és “conèixer”. Conèixer el context, els motius, les conseqüències, les històries personals…
De quines dimensions del problema parlem?
L’esclavatge infantil afecta un de cada quatre menors a l’Àfrica subsahariana. Segons les xifres de l’Organització Internacional del Treball, un 23,9% de menors viu sota alguna forma d’esclavitud, l’índex més gran del món, en aquesta zona del món.
Segurament, quan pensem en esclavitud infantil el nostre imaginari es redueix a la prostitució de les nenes a Àsia, als nens a Llatinoamèrica picant pedres a pedreres o als nens soldats a l’Àfrica. Tot i això, la realitat és molt menys sensacionalista, encara que igual de dramàtica. La majoria d’aquests menors són venuts per les seves famílies per petites quantitats i una promesa vaga d’una suposada vida millor que es tradueix en una situació sotmetiment i dependència. Poden acabar treballant com a servei domèstic (“internes”) en una casa de renda mitjana-baixa, o pidolant de sol a sol, venent aigua a les cunetes de les carreteres o atenent un lloc ambulant de verdures en un mercat de la perifèria d’una gran ciutat. Igualment, s’eliminen de cop la majoria dels seus drets fonamentals: el dret a l’educació, a la salut, a créixer en família, al joc… I, per descomptat, patiran maltractament físic i psicològic, si no compleixen amb les obligacions que els seus “propietaris” els assignen.
Confio que almenys algunes persones que visitin l’exposició coneguin aquesta situació. Així potser, empatitzin amb aquesta causa i, amb una mica de sort, les porteu a l’acció.
Abans que l’exposició ‘Nens esclaus. La porta del darrere’, van veure la llum el llibre i documental homònims. Amb quines reaccions et quedes? Eren les que esperaves o pretenies provocar?
El llibre, l’exposició i el documental van néixer alhora, el juny del 2018. La meva intenció ha estat sempre donar la màxima difusió al projecte, i vaig pensar que si ho comunicava de tres maneres diferents tindria més possibilitats d’aconseguir-ho. Volia poder oferir el contingut versionat per a diferents audiències, edats, territoris, interessos… No sempre és el mateix públic el que s’acosta a veure un documental a un cinema oa una plataforma, que el que decideix comprar un llibre o el que entra a una sala per veure una exposició.
Per cert, per què el nom de “la porta del darrere”?
“La porta del darrere” fa referència a la sortida de l’esclavatge. És un projecte que no parla l’esclavatge infantil com a problema, sinó que documenta casos d’èxit d’alguns d’aquests nens i nenes que aconsegueixen sortir d’aquesta situació traumàtica i el procés personal de transformació d’un escenari de sotmetiment a un altre en què es respectaran i protegiran els seus drets. És una metàfora per explicar que hi ha una “porta del darrere” que troben, obren i travessen alguns d’aquests milers de nens i nenes víctimes d’esclavatge.
Una crítica freqüent és que a ningú se li acudeix avui publicar cares de menors sense tota mena de consentiments signats; amb nenes i nens africans, però, no són tan habituals aquestes prevencions. On poses tu el límit?
Em vaig llicenciar en periodisme i he oblidat gairebé tot el que vaig estudiar. Tot i això, els valors que exigeix aquesta professió els recordo tots. Entre els més nítids, i que m’acompanyen sempre el meu desenvolupament professional, hi ha la deontologia. Mai creuaria, almenys conscientment, una línia que perjudiqués o faltés al respecte a les persones sobre les quals escric o que fotografio.
Abans de començar el projecte, vaig investigar quines eren les ONG que m’oferien garanties ètiques i que treballessin per eradicar situacions d’esclavatge infantil a l’Àfrica occidental. Vaig triar amb qui volia fer el projecte i em vaig reunir amb els seus responsables per dur a terme la feina sota el seu paraigua i, per descomptat, es va abordar el tema de la protecció de la identitat. Els tutors legals dels menors que he documentat, majoritàriament, eren les mateixes ONG, estaven d’acord amb l’enfocament de la proposta per documentar el tema i entrava dins del marc legal. Abans de començar a fotografiar, es va decidir que canviaríem el nom dels menors i no especificaríem la seva ubicació geogràfica amb precisió per protegir-los, i així és com s’ha dut a terme amb els gairebé cent nens i nenes que apareixen al projecte, utilitzant sempre imatges que respectessin i dignifiquessin el menor.
Creus que s’ha avançat en sensibilització, o en la representació de la infància africana continua caient en tòpics i actituds assistencialistes, en la llàgrima fàcil, etc.?
Jo diria que sí que hi ha més consciència en els agents de canvi (ONG, mitjans de comunicació i institucions relacionades amb la cooperació i el tercer sector) del perjudicial i injust que és aquesta simplificació de les històries, la perpetuació dels estereotips, i la narrativa única. Crec que es treballa fent més atenció als codis de conducta que requereixen aclarir les causes, les coresponsabilitats i les conseqüències d’una comunicació victimista. Però també diria que encara hi ha molta tasca de sensibilització pendent, que falten anys per trencar aquests arrelats esquemes tan simplistes, però tan efectistes, del nen nu amb la mosca a l’ull de narrar Àfrica i les activitats que es duen a terme als països empobrits.
Amb Herminia Álvarez, que va representar Solive, Fundació Vic i Vedruna a la inauguració de l’exposició
Retrates la vida a centres salesians, de Missatgers de la Pau, de Vedruna… Sobre aquests últims, quina impressió et van generar les visites a Arc a Ciel (Gabon) i Kekeli (Togo)?
Són centres on es respira molt d’amor. El fet que siguin comunitats de religioses treballant amb menors hi ha una sensació d’atenció maternal càlida. Sentia que era un espai segur per a ells, amb tant d’afecte i cura i, alhora, molta responsabilitat en els procediments i protocols en els processos de sensibilització i rehabilitació dels menors. Aquesta combinació atorga serietat als projectes que s’estan duent a terme en aquests centres i m’oferia una gran confiança la tasca que fan. I bé, molt agraïda també perquè em feien sentir com a casa!