Visita d’una comunitat de Barcelona al vaixell Open Arms, que ha rescatat unes 70.000 persones migrants de morir ofegades a les aigües del Mediterrani, i s’enfronta amb serioses barreres, especialment des d’Itàlia, per continuar tirant endavant la seva missió.
Fa unes quantes setmanes, unes germanes de la comunitat, vam tenir l’oportunitat de visitar el vaixell Open Arms de l’organització del mateix nom, ancorat al port de Barcelona. Imaginem que coneixeu aquesta organització a través dels mitjans de comunicació, quan s’ha divulgat que, a algun dels seus vaixells, se’ls nega l’entrada als ports o bé els han bloquejat en algun port o són fustigats judicialment.
Proactiva Open Arms (OA) és una iniciativa de dos socorristes de Badalona (Barcelona) nascuda després de la seva experiència com a voluntaris a Lesbos (Grècia) rescatant milers de persones que fugien de les guerres a Síria, Afganistan, Iraq i altres llocs. Aleshores van decidir fundar l’organització per rescatar les persones que fugen en pasteres per arribar a algun port segur que, en aquesta zona, pràcticament només ho són els ports italians.
La seva acció està basada en la Llei del Mar i els convenis internacionals [1]. Aquests consideren que la vida humana mereix la màxima protecció i, per això, obliguen el capità de qualsevol vaixell a prestar auxili i portar a lloc segur les persones nàufrages en perill i l’omissió d’ajuda és un delicte greu. El rescat és una obligació moral i legal.
Ens van explicar a la visita que, a través d’alertes de radar internacionals o d’altres vaixells, coneixen la situació de les pasteres, hi van i informen les autoritats italianes perquè els diguin a quin port els han de desembarcar, però cada vegada els fan recórrer. més milles, els dificulten la feina enviant-los a ports allunyats, fins a tres dies més de navegació, des del lloc de rescat. Com diu Óscar Camps, fundador d’OA: “Primer et demanen ajuda per fer desenes de rescats perquè la Guàrdia Costera no té combustible, però després t’apliquen el “Decret Meloni” que limita els rescats a un. És la política intentant deformar el dret marítim internacional.” I les conseqüències són més dies de navegació amb el consegüent patiment de les persones, així com més despeses de manteniment ja que, en una hora de navegació marítima, es consumeix combustible per valor de més de 1000 euros.
A diferència d’Espanya, que compta amb Salvament marítim propi [2], Itàlia delega les seves funcions a les ONG, encara que sense proporcionar els mitjans i fins i tot ara, encara més que abans, fustigant-los i bloquejant la seva activitat de rescat. Open Arms s’ha enfrontat a diversos procediments judicials i, per exemple, el mes d’agost passat, Itàlia els va sancionar amb 10.000 euros de multa i 20 dies de detenció administrativa per haver salvat 176 persones en tres operacions de rescat. El vaixell té capacitat oficial per a 300 persones i armilles i material per a moltes més, de manera que “si després d’haver fet un rescat, al trajecte trobem altres persones en perill, no les deixem a la deriva, les rescatem també. A cada missió fem els rescats que siguin necessaris” ens va dir l’activista encarregada de la visita.

Tot i les moltes dificultats que han travessat, Open Arms ja ha complert 8 anys aquest mes de setembre del 2023. I, en aquest temps, han rescatat gairebé 70.000 persones a la Mediterrània central que és on operen, ja que és la zona que no està coberta per l’acció dels governs.
Ens van explicar que, si els governs tinguessin una política destinada al salvament segur, s’haguessin pogut salvar, en aquests 8 anys, unes 28.000 persones més que es calcula que van morir al mar en aquest període. El Mediterrani, un lloc de trobada i intercanvi de tantes cultures durant segles, s’està convertint en un cementiri davant de la nostra inacció. No hi ha voluntat política europea per protegir les persones, sinó per protegir l’Europa fortalesa i així ens trobem, per exemple, que el Pacte de Migració i Asil, proposat per la Comissió Europea, no ha avançat des del 2020. La tendència política actual és endurir les mesures externalitzant el rescat marítim a Líbia i el terrestre a altres estats com el Marroc, Turquia, etc., on la protecció no està garantida; augmentant així les deportacions i les detencions de sol·licitants d’asil, fins i tot de menors. El procediment d’asil en frontera que es vol implementar no té garanties ja que, en cas que hi hagi persones sol·licitants d’asil, se’ls aturarà preventivament fins que es resolgui la petició d’asil, inclosos els nens de més de 12 anys. A més a més, des dels anys 90 s’han construït més de 1000 km de murs terrestres. I encara que els esforços perquè no entrin a Europa se centren molt més en les persones en moviment que intenten arribar a través del mar, aquestes són només sobre un 15% del total ja que la majoria entren a través dels aeroports sense tants impediments. Les polítiques migratòries separen els qui tenen dret a tenir drets i els qui no.
Les organitzacions com Open Arms poden actuar gràcies al gran suport de la societat civil. A més d’una de les nostres esglésies hi ha hagut col·lectes per recolzar-los.
Enmig d’aquesta realitat, Óscar Camps és un home d’esperança i al seu Twitter diu “ confie en la humanitat, malgrat tot ”.
Montse Fenosa Choclán, ccv
NOTES:
[1] Cf. l’ article 98 de la Convenció de les Nacions Unides sobre el Dret del Mar referit al deure prestar auxili, la Regla 33 del Capítol V del Conveni SOLAS i l’article 2.1.10 del Conveni SAR sobre recerca i salvament marítim.
[2] Encara que amb mitjans limitats i, sovint, es troben desbordats.