Endinsar-se a la selva Amazònica

Endinsar-se a la selva és obrir-se a la possibilitat de contemplar, admirar, gaudir paisatges meravellosos, la bellesa d’aquesta naturalesa exuberant i… també preparar-se per descobrir la realitat de la vida de les persones que hi habiten i que, no sempre, per factors externs , poden gaudir de la pau que la natura els ofereix.

El riu Abujao ha estat una zona desconeguda per nosaltres perquè aquests rius i falltes eren visitats pels pares colombians de Yarumal. Però des de fa uns anys, els pares van deixar la seva missió per aquests llocs i des de llavors, alguns Animadors i Animadores de les Comunitats Cristianes del que era la seva zona, es van unir a les trobades que fem amb els Animadors de la nostra zona.

Les Animadores de dos caserius de la fallta “Shesha”, afluent del riu Abujao, van preparar alguns nens i joves per rebre el sagrament del baptisme i desitjaven que, al costat d’algun sacerdot anàvem a visitar-los. I vam acordar la data.

El dia indicat vam sortir d’hora de casa en un pot ràpid i força gran i al cap de dues hores estàvem al mas “Aigües negres” a la boca de l’Abujao, on vam desembarcar amb els nostres mosquiters, matalassos, motxilles, botes… amb tot aquest equipatge que és sempre el nostre company de viatge.

Ni bé desembarquem, algú ens va reconèixer, ens va portar a casa ens va convidar cafè amb pa i… va començar la part més important de la nostra missió: escoltar. Escoltar com la gent se sent abandonada per l’església que no hi arriba, escoltar els problemes amb els professors que no arriben a l’escola, escoltar els seus problemes familiars, escoltar les seves dificultats en el camp de la salut, etc. etc.

Després d’unes hores d’espera va arribar el botet petit que ens traslladaria riu endins per arribar a la nostra meta.

Com pensar en el risc que suposa solcar el riu en aquesta fràgil embarcació en un moment en què rius i falltes estan crescuts per les pluges i els corrents són turbulents?

No hi ha temps per pensar, només contemplar, observar, sentir, veure els arbres immensos a les ribes, els nius dels paucars penjant de les branques més altes, veure les casetes de palla a les riberes del riu, els peixets saltant al costat del pot, sentir el cant dels ocells i saber que, com “tot està connectat”, aquesta naturalesa és la nostra germana i que Déu és el fons i la font de tanta bellesa.

Després d’unes dues hores solcant el riu entrem a la fallta Shesha i arribem a “Nou Mèxic” primera parada al nostre viatge. Després de l’alegria de la trobada amb l’Animadora i esmorzar l’arròs amb pollastre que ens havien preparat, dues hores més de viatge fins arribar a Nova Vida.

De nou les abraçades i les expressions “mai vaig pensar que les maretes arribarien a casa meva”. Amb aquest poble no havíem pogut confirmar el nostre viatge, per tant, feia només una estona que algú els havia avisat de la nostra arribada. De tota manera, vam fer una petita celebració i vam continuar amb la tasca de dialogar i escoltar.

Aquí l’escolta es va fer dolorosa: els sembradis de coca i la tala de fusta en aquests llocs on no arriba la llei, estan envaint les seves terres, aquelles terres que han cultivat i cuidat durant tants anys, on han criat les seves gallines, les seves vaquetes, on han sabut defensar-se del tigrelet que els roba els seus animals, però no es poden defensar d’aquests invasors que, quan es resisteixen a vendre les seves terres, arriben les amenaces i les compleixen. I les morts queden impunes i la gent viu amb por.

De tota manera, no falta l’alegria de la trobada, el menjar compartit i l’ànim de seguir endavant amb la comunitat cristiana malgrat les dificultats.
L’endemà vam desfer el camí fins a Nou Mèxic. Aquí si hi va haver missa, celebració del baptisme, esmorzar per a tots, moltes fotos, molta alegria i molt explicar històries i anècdotes de tota mena. I continuar escoltant… com ens ha recomanat l’Assemblea Eclesial.

Vam dormir a la casa de l’Animadora i al matí següent, després d’esmorzar ‘chilcano de carachama’, al mateix botet que havíem arribat vam emprendre el retorn després d’un munt d’abraçades amb les frases de comiat repetides una vegada i una altra “has de tornar mareta”.

No podem oblidar que, durant aquests dies, la companyia que no ha faltat, han estat els insectes grans i petits que estaven desitjosos de xuclar sang nova i no han deixat tranquils ni la germana Leonor, ni el paret que també és nou per aquests llars.

Han estat només tres dies, però les vivències han omplert els ulls i el cor. I queda l’alegria d’haver compartit la vida i l’amistat amb aquestes persones senzilles que se senten tan agraïdes que visitis el poble i la casa, que t’obsequien el millor que tenen i es queden amb el record que un dia les maretes van estar a casa seva. I que segueixen dient… “has de tornar mareta”
Hna. Maria José Gimeno