Des del 2010, el 6 de novembre es recorda els màrtirs del segle XX a Espanya. Aquesta data es dedica a totes les persones que van morir defensant la seva fe en aquest país durant la dècada de 1930. Tot i que el nombre exacte de morts és desconegut, des del 1987 han estat beatificats 2.128 màrtirs , reconeguts per l’Església a partir dels testimonis versemblants que asseguren que van morir per la fe.
Entre ells hi ha les nostres 25 Germanes màrtirs , assassinades pel seu compromís amb la fe, a diferents comunitats d’Espanya l’any 1936.
A l’obra “Testimonis de la fe”, la germana Yolanda Moreno presenta totes les germanes assassinades, les comunitats en què vivien la seva missió, i com va passar el martiri. És una lectura commovedora i molt recomanada, disponible per descarregar des de la nostra biblioteca .
Avui ens alegra compartir les noves traduccions d’aquesta obra, disponibles també a la nostra biblioteca:
- en anglès sota el títol “Witnesses of the Faith”
- en francès amb el títol “Témoins de la foi”
També comptem amb unes paraules que la pròpia autora, Yolanda Moreno, ha volgut compartir-nos en aquesta data especial.
1931: S’ha proclamat la República; s’han dissolt les ordres militars de Calatrava i Montesa.
1934: Astúries pateix agressions directes cap a l’Església fins a l’extrem de comprovar-se màrtirs abundants.
1936: Correspondència alarmant entre les Comunitats Vedruna i la Gna. General, Apolonia Lizarraga: … es van clausurant algunes de les nostres escoles; s’obliga germanes a abandonar les cases de comunitat; l’assassinat de Calvo Sotelo produeix consternació a tot Espanya…
Signat, Apolònia Lizarraga.
Màrtir, no vol dir, “testimoni”, i el martiri, “testimoni”? Testimoni de què, de qui? Com Jesús és testimoni del Pare, el màrtir cristià és la persona que arriba a ser testimoni de la Bona Notícia, del Evangeli, de Jesús.
Considerem oficialment màrtir, donem l’apel·latiu de màrtir, a qui han estat executats injustament i violentament pel Nom de Jesús, pel Nom de Déu, en una situació determinada.
No obstant això , -tret en casos excepcionals en què, potser, la força de l’Esperit pot despertar i excitar la passió per Déu, en aquell moment crític, al marge del seu procés vital- , es considera martiri aquesta resposta espontània, si no ve avalada per lexperiència de la vida?
Concretament el procés que coneixem de les nostres 25 germanes màrtirs, -a la costa espanyola de la Mediterrània-, la llum que ens ofereixen, el testimoniatge que ens donen, la seva experiència de lliurament de la vida, el seu testimoni de martiri, quan passa? aquells dies d’agost-novembre de 1936? Només elles i per aquella tràgica circumstància?
El testimoniatge, aquest testimoniatge, només és possible per l’amor.
Però l’amor no és sentiment. L’amor és conèixer, intuir, acollir, abraçar l’objecte de l’amor. És la relació, és la llibertat, és la resposta amable en la confiança i la fe.
Des d’això -que ja podem anomenar amor- és des d’on la nostra vida va sent testimoni en la mesura que es va identificant amb l’Evangeli, amb la Bona Notícia de Jesús, i amb Ell, del Pare.
Cada persona, a les seves obres, segons Sant. 2,14-18, sap quant de cruent té la seva experiència d’amor, de lliurament de la vida en llibertat, amb la violència que exigeixin les circumstàncies.
La nostra vida, en el procés d’anar donant-nos lliurement, amb la garantia joiosa del dolor que ens va identificant amb Jesús, no estarà sent, en equivalència, testimoni de la Bona Nova, encara que no consti el vessament de sang?
En aquest procés estem els qui intentem viure seriosament l’Evangeli de Jesús.
Així doncs, podem estar vivint un procés martirial? De mi, ni puc ni m’hauria atrevit a pensar-ho, encara que des d’aquesta reflexió m’hi poso.
Però compte amb la il·lusió de pensar-me en un procés personal d’aquesta envergadura!
No obstant això: si ho refereixo, si ho intueixo, si ho acarici en l’experiència de les meves germanes, dels meus germans… Si ho reconec en el lliurament real i espontània, en la sinceritat de vida, en la vivència de la compassió amb el proïsme , en l’inevitable dels seus defectes i recaigudes, en la paciència amb el seu geni o els seus extraviaments, en la frustració potser dels seus retrocessos… no la miraré plena d’afecte, de sincera i profunda compassió, a la llum del meu feble procés?
Com creixeria en mi, entre nosaltres, a la nostra vida cristiana, l’amor fratern, on “no és sentiment l’amor”, sinó una cosa semblant a l’amor amb què em sento mirada per Déu quan em diu per (Jeremies 31, 3.18-20 🙂
…però Jo et recordo sempre ple d’afecte: s’estremeixen les meves entranyes per tu, estic ple de tendresa…canviaré la teva angoixa en pau profunda, la teva tristesa en dansa…
Si arribés a estimar així, ¿no estaria jo també en el goig d’anar lliurant la vida, en el procés violent del testimoniatge de l’amor ?
Yolanda Moreno, CCV
