El 8 de març, Dia Internacional de la Dona, és sempre una oportunitat per reflexionar sobre la condició de la dona en la societat contemporània, sobre els èxits aconseguits, les conquestes socials, econòmiques, polítiques i els reptes que encara queden per assolir a la perspectiva de la seua emancipació, les qüestions sobre igualtat de gènere, la discriminació i les violències contra la dona.
Alhora, el 8 de març és un motiu de festa i de celebració.
Les dones dels pobles amb què convivim al centre d’Albània han volgut celebrar aquest Dia de manera diferent. Portem un camí de reflexió i de diàleg amb trobades mensuals en petits grups i algunes pràctiques concretes, però el 8 de març havia de ser una festa i la celebrarien amb un dinar a un bon restaurant. Només elles, sense el marit. Perquè s’ho mereixen, perquè ho expressa el lema de la Jornada del Dia Internacional de la Dona 2024 “Invertir en les dones: accelerar el progrés”.
Per comprendre la rellevància que pugui tenir el fet que un grup de dones hagi de menjar en un restaurant de Fushë Mamurras, Albània, donaré unes pinzellades sobre la situació de la dona a Albània.
La dificultat de ser dona
La societat albanesa experimenta fortament l’empremta patriarcal i marcadament xovinista i aquest fet és innegable malgrat que Albània ha canviat molt en els darrers anys, acostant-se cada cop més als estàndards europeus, on persisteixen evidents diferències de gènere.
És un país on encara l’antiga regla consuetudinària del Kanun (codi centenari de les normes tradicionals albaneses del segle XV) continua vigent i, encara que oficialment abolit el 1930, ha deixat empremtes visibles a la societat actual i segueix dictant la llei. Per exemple, els conceptes de gènere i relacions de gènere són definits per les creences culturals derivades del Kanun. I es fan servir per justificar el control del comportament de les dones, inclòs el control mitjançant maltractaments. Al Còdex, a les dones se’ls assigna un paper molt marginal i se les defineix com una “odre que només ha d’aguantar”.
Una imatge contradictòria
L’Albània actual ofereix un quadre contradictori. D’una banda, el setembre del 2021 el nomenament de dotze ministres a l’executiu encapçalat pel Primer Ministre Edi Rama va convertir Albània al país del món on la presència de dones al govern és més nombrosa. També, aquell en què els indicadors que descriuen la presència de dones en alts càrrecs en empreses públiques i privades estan creixent, especialment a les grans ciutats i al sector de serveis (encara que molt per sota de la dels homes).
D’altra banda, Albània és també el país on, atesa una taxa d’atur femení comparable a la dels homes (al voltant del 12%), els salaris de les dones són de mitjana un 6,6% inferiors als dels homes, amb pics del 25% al sector manufacturer. En un país on el 46% de la població està en risc de pobresa (xifra que, tot i això, està disminuint), les dones són les més exposades a aquesta eventualitat, especialment entre les aturades i en aquelles on el nivell d’instrucció és baix .
Però és a nivell social, començant pels problemes relacionats amb la violència domèstica, on el camí cap a la modernització sembla llarg. Les dades indiquen que la meitat dels albanesos consideren tolerable la violència a l’àmbit familiar si té com a objectiu unir la família i que, en general, és una qüestió que s’ha de resoldre dins de la parella sense ingerències externes.
Encara que falten estadístiques oficials, citant una enquesta del 2018, una de cada dues dones sosté haver patit violència i més d’un terç afirma trobar-se encara en aquesta situació. De les dades es desprèn que la violència es presenta en múltiples formes: des de l’emocional a l’econòmica (particularment a les zones urbanes) a la física (especialment a les zones rurals) ia la sexual, que és la més oculta. Els grups d’edat que pateixen més violència són els de noies i dones de 18 a 23 anys i de 37 a 45 anys. Entre totes les víctimes, les més vulnerables són les persones amb discapacitat, les immigrants, les gitanes i les nenes i les dones originàries de zones rurals.
La violència psicològica encara és més difusa i fa que moltes dones siguin incapaces d’imaginar que puguin ser tractades d’una manera que respecti i valori la seva dignitat.
Subordinació femenina
Les dones i les nenes estan tan acostumades a veure’s asfixiades en la seva llibertat, que accepten aquesta limitació com una cosa normal, incapaces d’imaginar una altra forma de vida possible. És com si fos normal acceptar que el seu destí és un: resignar-se a una subtil violència de subordinació als homes sense possibilitat de canviar les coses. I per home s’entén no només el marit, sinó també el pare i els germans, que, mancant el pare ocupen el seu lloc en tots els aspectes.
Aquesta subordinació, però, implica submissions tàcites addicionals per part de la dona: la família del seu marit, els deures d’una bona mestressa de casa i, sobretot, l’opinió del poble. Aquest és com una gàbia amb la porta oberta: en pots sortir, però alguna cosa t’ho impedeix. I aquesta cosa és inherent a l’ànima de tota dona, no només de l’albanesa, que, com a esposa i mare, fa tot el possible per salvaguardar la família. Per protegir-la, ajudar-la, defensar-la, com només una dona ho pot fer.
Quan els homes van començar a emigrar per sobreviure, les dones van continuar realitzant soles les dures labors del camp, sense ajuda de cap maquinària. Aquesta és la situació actual a Albània, a l’Albània dels pobles, en què les dones, a més del treball rural, s’ocupen de l’educació dels seus fills, mentre cuiden els pares ancians i pensen com no fer-los faltar el pa . Tot això amb unes hores de llum i, de vegades, fins i tot d’aigua, al dia.
El fred, les preocupacions i els drames interns que no es poden desfogar, fan que la dona albanesa sembli gairebé sempre molts anys més gran que la seva edat. Les seves arrugues fortes, marcades, les celles adquireixen un plec particular i les seves mans són les de qui sap treballar de valent.
Als pobles, així com a la capital, el control sobre les dones continua sent molt fort. En moltes famílies, les més tradicionals, és el pare qui ha de donar consentiment que la seva dona o filles parlin, especialment quan hi ha convidats a la casa, i té l’autoritat de silenciar-les quan no es desitja la seva opinió. Passa que el pare, o els germans, impedeixen que les germanes menors continuïn els seus estudis en una altra ciutat després de la secundària, per por que la noia faci alguna cosa immoral.
El matrimoni
La majoria dels matrimonis no són per amor sinó concertats pels pares o familiars del noi i la noia i el compromís oficial és imprescindible per a aquelles que es volen trobar amb el seu xicot. Per tant, no és possible passar una estona junts per veure si hi estan d’acord, si es porten bé. Si una noia anés a una altra ciutat sola o amb una amiga sense estar acompanyada d’un cosí o un germà, sovint la gent i els veïns la consideren poc seriosa i, per tant, ja no és digna de respecte. A partir d’aquí serà difícil trobar marit, per la qual cosa el tipus d’home que la prendrà en consideració disminuirà en funció de la gravetat de la “falta” comesa: sortir sola, arribar tard al capvespre, haver perdut la virginitat, haver trencat un compromís, divorciar-se. En aquests casos, es podrà ajuntar amb homes que ja van trencar un compromís, divorciats, alcohòlics, expresidiaris o amb algun defecte físic. Ni tan sols parlar de comprometre’s amb un “intel·lectual”, terme que a Albània s’utilitza per referir-se a persones educades i graduades.
La noia que es casa amb el menor de diversos germans haurà de tradicionalment anar a viure a casa dels pares d’ell i la convivència amb la sogra sol posar tensió a la parella. També perquè el noi, abans acostumat a no tenir deures a casa, seguirà perpetuant el comportament masclista après del seu pare, mentre que la noia haurà de complir literalment amb les seves obligacions cap a la sogra. Sovint passa que la parella viu amb els pares del marit no només per tradició, sinó també perquè el cost d’una casa és massa alt per suportar-lo quan només en són dos.
El camí de la reestructuració mental
La famosa periodista i escriptora albanesa Diana Çuli, una de les fundadores i avui president del Fòrum Independent de Dones Albaneses , que treballa per la defensa dels drets de la dona a tots els nivells, escrivint sobre la dona albanesa entre el passat i el present , afirma que « la identitat es crea al si de la col·lectivitat, i això sovint implica també dolor per a aquelles i aquells que volguessin canviar la sort i trencar amb els comportaments rituals tractant de no ferir el poder de la moral de la família, del marit, del pare i del germà mitjançant la recerca d’una solució moral. S’està passant amb fatiga d’un sistema tancat a un sistema obert en un camí de reestructuració mental.”
Fer sentir la pròpia veu és avui més urgent que mai en una societat que continua sufocant les dones en nom d’un masclisme tenaç.
Tomasa Martínez, ccv
Comunitat d’Albània
