Fa 10 anys del succés tràgic del 6 de febrer del 2014 en què a 14 migrants els va ser arrabassada la vida quan intentaven creuar territori espanyol des del Marroc. He tingut la sort d’unir-me i expressar la ràbia i el dolor col·lectiu a Ceuta el 3 de febrer i de cridar ben fort Veritat, justícia i reparació!
Impressionants han estat les paraules de l’advocada de La Merced Migraciones, Patuca Fernández, a la taula rodona del 3 de febrer, quan a la seva ponència, al final del matí, ens deia, fent al·lusió a Judit Butler: totes les vides importen, les vides migrants importen, les vides negres importen i -continuava argumentant- que la vida connectada amb el patiment i els afectes ens ensenyen, per contra, que la història feridora desproveïda de memòria ens ensenya. Per això, el més terrible del 6 de febrer del 2014 no van ser les morts dels joves migrants, sinó el que, als seus cossos sense vida, se’ls negués el rescat i apareguessin després sense rostre a les platges de Ceuta, com a vides que no van importar ia les que se’ls va desproveir de la humanitat, que s’expressa a través de la cara.
El Tarajal, malauradament, es va convertint en una trobada obligatòria mentre les autoritats corresponents continuïn negant justícia a les víctimes, familiars, amics i supervivents d’aquell dia.

Assistir al Tarajal cada febrer amb l’Associació Elín, amb les nostres germanes de Ceuta, amb Pro Drets Humans d’Andalusia, principals mentors de la memòria de patiment, de la urgència d’investigar la veritat i, sobretot, de la imperiosa urgència de reparar les víctimes dels fets esdevinguts, suposa un compromís per la justícia, de caritat política, de solidaritat, amb què em trobo totalment identificada i els nostres documents així ho expressen.
No puc oblidar tampoc les paraules de Viviane Ogou en què se’ns acusava el nord global de l’opressió que exerciem sobre l’Àfrica. Primer amb el colonialisme, que va acabar legalment als anys 60, però sense cap canvi polític, social ni econòmic. I ara, amb el neocapitalisme, hereu d’un sistema esclavista, que continua tenint esclaus els governs africans, més pendents de les subvencions al desenvolupament que de la situació de precarietat dels ciutadans. La gestió militarista de les fronteres del nord global, dificultant el pas de les persones migrants, ocasiona 18 morts diàries segons l’Associació Caminant Fronteres. Les inversions en seguretat dificulten els passos fàcils i desvien les persones a cercar rutes alternatives que les condueixen a la mort segura.

Les costes de Cadis són testimonis dels 150 migrants morts durant 2023 i d’alguns més els cossos dels quals no van aparèixer i romanen en l’oblit. Persones sense rostre, persones que no importen, persones els familiars de les quals esperen probablement una trucada de telèfon. Persones que, un any més, ens empenyem a anomenar i reanomenar perquè, amb la nostra memòria, contribuïm a la dignificació que se’ls nega.
Tarajal, nom de platja, de pas fronterer, s’està convertint en un espai i un símbol de solidaritat, de fraternitat, d’empatia amb el dolor que continua assolint la vida dels que encara estan esperant del govern espanyol i de les seves institucions, Veritat , Justícia i Reparació.
Cati Bé, Vedruna, Eix JPIC