En el context en què vivim, on la vida és arrabassada, especialment la dels nens/es, avui s’inicia a la Ciutat del Vaticà la Cimera Internacional sobre els Drets dels Infants , titulada “Estimem-los i Protegim-los” . En el seu discurs inaugural, el Papa Francesc va dir:
Més de quaranta milions de nens estan desplaçats pels conflictes i al voltant de cent milions no tenen una llar. Hi ha el drama de l’esclavatge infantil: uns cent seixanta milions de nens són víctimes de treballs forçats, tràfic, abusos i explotació de tota mena, inclosos els matrimonis forçats. […] També l’exagerat individualisme dels països desenvolupats és deleteri per als nens. De vegades són maltractats o fins i tot reprimits pels qui haurien de protegir-los i criar-los.
Font: Vatican.va
Així mateix, va denunciar la mort dels menors com a migrants al mar, i va aprofitar l’ocasió per condemnar el que va trucar “la pràctica assassina de l’avortament” , que acaba amb la vida i “talla la font d’esperança per a tota la societat”, ja que ” matar els petits és negar el futur”.
Enmig d’aquest context, ressona amb força el testimoniatge d’una mare de la diòcesi de Cienfuegos, a Cuba . En aquest lloc van viure les nostres Germanes, i encara que ja han marxat, continuen acompanyant des de lluny. Avui dia, allà continua present el Laicado Vedruna, i una de les seves missions és amb gent amb discapacitat. La mare que comparteix el testimoni forma part de la comunitat cristiana d’aquest grup:
La benedicció de tenir un fill o un germà amb necessitats especials només la poden entendre aquests éssers especials que saben estimar com estima Crist. Ells són capaços de donar-ho tot per amor sense esperar res a canvi, més que la felicitat d’aquest ésser bell, valent i ple d’amor com ho és una persona amb necessitats especials.
Als nostres ulls egoistes ho veiem com una càrrega pesada, però als ulls dels pares i familiars d’aquests nens, ells són artesans de l’amor que ensenyen a estimar com ningú no s’imagina que puguin arribar a fer-ho.
Les persones especials ens ajuden a adonar-nos que imperfectes som nosaltres, perquè ells ens fan descobrir el nostre egoisme, perjudicis, superficialitats i manca de fe.
Avui dia hi ha una tendència a eliminar allò que no s’ajusta al nostre parer i judici egoista i mesquí que ens porta a decidir si una criatura al ventre d’una mare pot viure o no, basats en simples sospites que no és normal o no és com volem que sigui.
Cap de nosaltres no és perfecte. Cap nen no és perfecte. La veritable opció de rebutjar o acceptar un nen amb necessitats especials és entre amor i desamor; entre el valor i la covardia; entre la confiança i la por. Aquesta és la tria a les nostres vides personals. I aquesta és l’elecció a les nostres vides com a societat.
És hora que obrim el cor a Crist, que ens ensenya a estimar com només els nadons especials saben estimar. Que cap vida s’elimini al ventre d’una mare perquè és de condició especial: PROTEGEIXEM LA VIDA!
Ens preguntem com a persones defensores de la vida “Què faig jo? Què fem com a comunitat, com a grup, com a vida religiosa en aquest context? Què se’ns acudeix fer al nostre espai, a la missió que compartim, a la vida de cada dia?”.
No ens dormim, deixem-nos interrogar i actuem!
Isabel Miguélez, ccv