Aquest 16 de juliol del 2023 va marcar l’inici del molt esperat Capítol General XXVIII per a la nostra congregació. La Germana General, María Inés García, va rebre les germanes de tot el món amb una poderosa salutació que va ressonar al cor de totes les presents.
A continuació, citem les paraules:
Benvingudes germanes a aquest Capítol 28 a la festivitat de la Mare de Déu del Carme. Som en aquesta terra de Vic al costat de Joaquina ia moltes germanes que a la història ens han precedit. Impressiona molt de saber-nos hereves d’un carisma amb tanta vida.
Hem estat convocades des de llocs llunyans i propers per viure aquest esdeveniment de Família universal. És una gràcia molt gran participar en aquesta trobada presencial, poder mirar-nos als ulls, tocar-nos i abraçar-nos. El capítol som una representació de la Família Vedruna al món d’avui i en aquesta història.
En primer lloc, us dono les gràcies per ser aquí, i tinc la certesa que entre totes anirem teixint aquesta comunitat capitular, dia a dia, a la pregària, l’eucaristia, l’escolta, els diàlegs, els treballs, les assemblees. També a les estones de convivència informal, a la taula, els passadissos, demanant ajuda i oferint col·laboració.
Anar teixint aquesta comunitat capitular és fonamental per assolir els objectius que ens han portat aquí, que ens fem conscients de la realitat de la nostra congregació, de la societat en què vivim, de l’església que en formem part. I perquè ens fem càrrec que la nostra aportació personal, comunitària i congregacional és important per al present-futur del Regne de Déu.
Un capítol és obra de l’Esperit i se’ns convida a viure’l des de la humilitat per deixar-nos conduir pel Senyor, per deixar Déu ser Déu.
Al capítol es tracta de viure la fe, la vida és un do gratuït que, que alhora ens demana gosadia i creativitat.
El capítol és un compromís amb esperança. Déu amb el seu amor gratuït ha estat present i actiu a la nostra història. És al nostre costat i ens convida a anar endavant amb mirada àmplia i oberta.
Estem vivint la nostra vida consagrada en un moment de la història molt complexa. Sabem que estem enmig d’una crisi que diem que pot ser una oportunitat de “néixer de nou” com Jesús li va dir a Nicodem. Tenim aquesta confiança i així ha de ser.
Però ens preguntem: què vol dir això? Com serà?
Hem passat un temps especial, amb la pandèmia, i ens ha portat una nova consciència de la nostra vulnerabilitat. Érem conscients dels nostres límits, però captar el que ens pot passar, en un breu temps que canviï tant la nostra vida, ha estat diferent. Ens crèiem segurs de nosaltres mateixos i de les nostres possibilitats.
Abraçar la vulnerabilitat que hem experimentat pot ser l‟inici d‟un camí de transformació. La vida Religiosa no necessita només canvis, que també són importants, estem necessitades una mica més profund. Ens trobem en una cruïlla, i tenim dues opcions. Podem optar per reforçar les nostres defenses i resistir romanent a la vida fàcil o podem optar per abraçar la nostra vulnerabilitat i juntes donar a llum una nova manera de ser.
Què vol dir abraçar la nostra vulnerabilitat i el seu potencial transformador?
Podem felicitar-nos per triar per al capítol un tema com el “nou de néixer”. Un tema contrari al paradigma predominant del nostre món actual. Abraçar la nostra vulnerabilitat ens parla de l’essència de la humanitat i del cor mateix de la transformació. Exigeix que abracem la totalitat del nostre ésser: la bellesa i la foscor de la vida, el cicle complet del lliurament, la gestació i el naixement, i tota mena d’angoixa i amor.
En altres paraules, abraçar la nostra vulnerabilitat no és qüestió de si ens agrada o no ser vulnerables. La pregunta és: Podem descobrir-ne el valor?
Què és el que estem buscant? Quin és el desig més profund o l’anhel més urgent en planificar el futur de la nostra congregació i el nostre futur personal?
El nostre futur depèn de la nostra capacitat per prendre decisions sàvies. Ens cal reconèixer la vulnerabilitat col·lectiva que tots hem d’afrontar i associar-nos en aquest treball de transformació. El nostre futur depèn de la nostra voluntat d’unir-nos a través de la col·laboració intergeneracional, interdisciplinària, interreligiosa i intercultural.
Estem travessant un temps fosc d’incertesa i desconcert com l’Església i la VC a molts llocs. Quan la nit és més fosca és més a prop la claredat del nou dia. Així ens toca avivar la nostra fe com a Nicodem i preguntar al Senyor de la vida, com serà possible aquest nou naixement?
No podem avançar cap al futur sense honrar el nostre passat, les nostres matriarques i les nostres tradicions; però no ens podem quedar aquí. Si realment honrem els qui ens han portat fins avui, hem de fer per la propera generació el que les nostres matriarques van fer per nosaltres: hem de donar espai al que és nou.
Canvis profunds i globals
S’està produint un gran canvi a casa nostra planetaria. No ho percebem? Una barreja de circumstàncies naturals i de les circumstàncies provocades per l’home ha portat el nostre planeta a un punt d’inflexió: l’escalfament global, l’augment del nivell del mar, l’extinció d’espècies i els corrents d’immigració. A la crisi climàtica, podem sumar la pandèmia, les ferides enverinades del racisme i el classisme, el tràfic de persones i l’esclavitud, la injustícia econòmica, la violència, la guerra i les polítiques tòxiques i polaritzadores que ens estan posant a tots nosaltres col·lectivament , de genolls.
En aquesta situació mundial el canvi és molt necessari, però no n’hi ha prou. Se’ns convida a la transformació interior, que canvia el sentit i l’objectiu de la nostra vida. Fent un recorregut, un pelegrinatge amb horitzó i terra, amb passos concrets a fer.
En tota crisi hi ha una cruïlla de gràcia
La crisi precedeix la transformació Tots hem passat per aquí, on la terra es desplaça sota nosaltres i ens posa de genolls, només per ser transformats, no simplement canviats. Recordem per un moment una cruïlla a la nostra pròpia vida, una del passat o una actual. Pot ser una malaltia greu, un canvi de destinació, la mort dun familiar o amic proper.
Aquestes experiències de “tocar fons” són el punt en què ens veiem obligats a admetre que hi ha un problema greu i necessitem demanar ajuda. No és moment de llençar la tovallola, sinó de reconèixer que, sols, no podem aconseguir la nostra pròpia sanació o obrir una nova porta al futur.
Quan toquem fons, comencem a saber què és realment real, qui hi és amb nosaltres i qui no, qui creu en nosaltres i qui no. Quan toquem fons i finalment acceptem la situació que ens ha tocat viure, comencem a fer-nos preguntes per a les quals no hi ha respostes immediates, però sí que hem de trobar respostes.
La crisi es pot convertir en una cruïlla de gràcia, si bé és un lloc dolorós, pot ser simultàniament un lloc profundament alliberador on romandre, si ho permetem
La bona notícia és que la vida religiosa no s’està morint; s’està transformant, com ho ha fet a través de molts canvis des del temps de Jesús. ¡La bona notícia és que som part d’aquest gran canvi! Sens dubte, estem treballant intensament per donar sentit al futur i planificar-ho
La bona notícia és que la mort, si bé forma part d’aquesta transició, no tindrà l’última paraula. Aquesta transformació cíclica és natural a tots els sistemes vius. La mort mai no és la darrera paraula; sempre és un nou començament. Aquesta és la promesa de Déu: “Jo sóc la resurrecció i la vida. El qui creu en mi viurà, encara que mori; i tothom qui viu i creu en mi no morirà mai. Creus això?” (Joan 11,25-26).
La Vida Religiosa ressorgirà. Però hi ha decisions difícils per endavant, i no solucions ràpides o solucions fàcils per utilitzar i llençar. Totes les opcions que tenim exigiran feina dura. No hi ha cap escapatòria. L’únic consol és que Déu està amb nosaltres i mai no ens ha abandonat. Aquest és el pacte de Déu.
La nostra atenció ha d’anar cap a dos tipus de transicions. La primera serà una personal, transicions que ens canvien la vida, passada o present. La segona serà la transició que ara les comunitats i les congregacions estem afrontant. Serà oportú aprofitar les experiències personals com un mitjà que ens ajudi a comprendre allò que les nostres comunitats i la Família Vedruna estem afrontant ara.
També alguns autors anomenen això un “temps de llindar, quan ens movem d’un temps i una consciència a una altra”. És un espai “liminar” on podem fer “connexions més profundes amb allò diví”.
La gràcia floreix a tots els racons i buits de la creació, però mai no som tan conscients de la seva presència i tan receptius als seus camins com quan ens trobem en una cruïlla d’aquest tipus. La gràcia arriba demanant-ho o sense demanar-ho, sent-ne conscients o no. Quan arribem a una cruïlla, individualment o com a comunitat, el dolor que hem de patir ens buida. Buidats de tota arrogància i despullats de les nostres defenses.
A cada cruïlla de gràcia, hi ha una invitació més profunda.
Una cruïlla de gràcia, per a les persones i les comunitats, és un lloc on Déu posa, contínuament, davant nostre eleccions entre la vida i la mort. Déu ens dóna senyals, ens suplica que escollim la vida, però aquestes eleccions sempre són nostres.
Les comunitats religioses ens trobem ara en una cruïlla de gràcia, un llindar entre el que va ser i el que encara ha de venir. Aquí, en aquestes cruïlles de gràcia, hi ha una invitació més profunda:
- Trieu la vida perquè la vostra descendència pugui viure.
- Tria la vida perquè puguis viure més plenament sigui qualsevol el temps que et quedi.
- Tria la vida perquè puguis contribuir a la transformació de la Vida Religiosa i la nostra Casa comuna, desvetllant Crist al nostre món.
Quin és el treball interior de transformació que ajuda a crear les condicions perquè la gràcia actuï i perquè la vida floreixi?
Cal valentia i llibertat per arriscar-se al rebuig quan obrim els nostres cors i compartim el nostre veritable jo amb els altres. Cal valentia per rendir-se, i com dèiem a la feina de les fitxes, deixar anar les persones i els llocs que en un temps estimem, una forma de vida que alguna vegada apreciem, per donar pas a la nova vida. Cal valentia per reconciliar, oferir i buscar el perdó. I per a les comunitats que triïn seguir aquest camí, per emprendre aquest camí de l’Èxode, necessitaran líders que acceptin personalment la seva vulnerabilitat i ajudin les germanes a fer el mateix.
Els estudis transculturals sobre lideratge deixen molt clar que les qualitats més importants d‟una líder són estar connectada a la terra, ser honesta, real i propera. Una líder creïble és una persona amb prou valentia per arriscar-se davant la possibilitat de fracassar o de semblar estranya en la recerca d’una cosa més noble. A més, estarà disposada a compartir generosament els seus dons i talents, així com les seves debilitats, fragilitats i sentiments. Estem necessitades de líders compassives, a més d’intel·ligents. Que ens inspirin per la seva humanitat. No és això el que van fer Joaquima i moltes germanes al llarg de la nostra història?
Hi ha tres models de lideratge retratats a l’evangeli de Joan: el del Bon Pastor, el de servei (lavatori dels peus) i el d’aliança que es basa en l’amor i l’amistat mutus (Joan 21 – designació de Pere).
Tots tres símbols són molt expressius i necessitem viure’ls. Potser estem més acostumades als dos primers, el Bon Pastor i Jesús rentant els peus als deixebles. La sensibilitat actual ens demana exercitar-nos més en el simbolisme de “l’aliança”. On s’experimenta l’amor i l’amistat mutus, en reciprocitat, igualtat i equitat.
Abraçar la vulnerabilitat és una paradoxa
Abraçar la nostra vulnerabilitat és una paradoxa, com tants ensenyaments bíblics. La interpretació literal sona a bogeria. La seva saviesa, per a aquells que escolten, es troba perforant la realitat. “Perquè quan sóc feble, aleshores sóc fort” (2 Corintis 12, 11). “Els darrers seran els primers, i els primers, els darrers” (Mateu 20, 16). “Perquè el qui vulgui salvar la seva vida la perdrà, però el qui perdi la seva vida per mi, la trobarà” (Mateu 16, 25).
Abraçar la nostra vulnerabilitat, viure la plenitud de la nostra humanitat amb el cor ben obert, és allò que ens transforma. Els qui l’abracen coneixen la bellesa, el potencial creatiu; saben que ser vulnerables és allò que ens fa humans i té el poder de guarir i transformar cors. Aquells que l’accepten en ells mateixos poden abraçar-la en altres.
De quina manera estem nosaltres i les nostres comunitats abraçant la vulnerabilitat i comprometent-nos en un treball interior de transformació?
Anem concloent
S’està produint un gran canvi al nostre planeta llar. Les velles històries van enfonsant-se a mesura que en sorgeixen de noves. No hi ha marxa enrere a com eren les coses.
Ara ens trobem en una cruïlla de gràcia i tenim una opció. Podem reaccionar amb por i agafar el camí conegut de menor resistència o podem despertar i respondre amb valentia a la recerca del camí veritable.
És fàcil perdre l’esperança en temps com aquests quan els desafiaments són enormes, complexos i canvien ràpidament. L’esperança descansa als cors de les persones o no hi ha esperança. Es tracta de carregar l’esperança les unes per les altres, per les que ja no tenen esperança i pel nostre món on l’esperança escasseja.
El món no només necessita esperança, sinó de la nostra participació activa com a agents de transformació. Què podria ser més necessari ara que encarnar la saviesa en un món cada cop més deslligat de la veritat, hipnotitzat pels mitjans i manipulat per polítics egoistes?
Necessitem la presència compassiva al nostre món ferit. Necessitem models de comunitat viva en un món que sembla estar més interessat a construir murs que no pas ponts. Què podria ser més necessari ara que encarnar els valors de l’Evangeli: amor, bondat, inclusió, reciprocitat, perdó, justícia i misericòrdia en un món tan polaritzat i propens a la violència?
El món ens necessita ara com a llevat, i sal que Déu pot fer servir per transformar el món. Tant se val l’edat, la missió o les circumstàncies, podem ser una presència que transforma.
Transitant aquests camins tindrem l’oportunitat no només de deixar-nos transformar, sinó que contribuirem a la gestació d’una vida religiosa nova, un nou món que s’agita. Posarem la nostra marca en aquest gran canvi i afegirem una pàgina a la història continua de la creació.
En aquest capítol, se’ns convida a “néixer de nou” somiant juntes la visió de la nostra Família Vedruna a l’horitzó del segon centenari de la Fundació.
I encoratjant-nos mútuament als nostres cors per deixar anar els llasts que comportem i així poder acollir amb llibertat i alegria allò que el Senyor vulgui regalar-nos.
Demanem a Maria a l’Eucaristia que, seguidament celebrarem, que ens acompanyi en aquest recorregut per ser deixebles del seu Fill Jesús, a la seva manera.
Moltes gràcies, merci, thank you very much, arigat, obrigada, gràcies, eskerrik asko
Pots descarregar la salutació de la Germana General, María Inés García
ESPANYOL CLIC AQUÍ
ENGLISH CLICK HERE
FRANÇAIS CLIQUEZ ICI
