Aquesta Setmana Santa, entre els dies 13 i 15 dabril, un grup de germanes de les generacions més joves (GMJ), juntament amb la germana Maria Antònia Gilibets, realitzem la Ruta de lExili. Vam ser un grup de 17 germanes de les tres zones de la Província Vedruna d’Europa, dues juniores, i una germana juniora de la província del Japó, que està finalitzant una etapa de formació a Madrid.
Aquest exili va ser el darrer dels tres que va viure Joaquina, juntament amb 14 germanes , entre el 3 de juliol de 1840 i el 16 de setembre de 1843, en el context de la primera guerra carlina. Anys de dolor, de guerra, de fugida i persecució, d’incertesa i solitud, de necessitats i penúries, però també de fe i confiança, de crides i reptes, de comunitat i suport mutu, de missió, entrega i solidaritat.
L’experiència de seguir les empremtes de Joaquima i d’aquelles germanes, des de Berga fins a Perpinyà , i tornada a Vic passant per Béziers , ha estat per a nosaltres molt emotiva i fonda.
A més del que significa fer aquest camí intentant connectar amb l’experiència que aquestes dones van fer en aquells anys i que tants germans i germanes nostres fan cada dia, avui, a tants llocs del món, per a nosaltres va tenir un significat afegit, de dolor i dol.
I és que la Ruta començava després de la pèrdua de la nostra germana Imma Bonada , que ens deixava, prematurament i inesperadament, dimarts 8 d’abril i que vam acomiadar, unes des del record i l’afecte a la distància, i moltes de nosaltres presencialment, el divendres 11 d’abril, a Granollers, al costat de la seva família i comunitat.
Ella havia estat a més a més qui, juntament amb la germana Maria Antònia, havia preparat aquesta Ruta, amb molta il·lusió i afecte.
Aquell grup de germanes que es van veure obligades a sortir fugint de l’antic Hospital de Berga , que van haver de caminar durant dies travessant durs i incerts camins, demanar ajuda i hostalatge, amb no sempre bona acollida, passar gana, set i tota mena de penúries, també van patir, en el temps d’exili, la pèrdua.
Així que passat i present, història congregacional i personal, ens van portar de la mà durant aquests dies pels llocs sagrats i les fites més significatives d’aquesta etapa de la història de la nostra família, ombrívola i lluminosa a parts iguals.
Iniciem el nostre camí, com elles, a Berga , trepitjant la mateixa escala que les va veure marxar i que encara conserva una mica d’aquella època, encara que avui l’edifici que aleshores era l’hospital acull les dependències d’una comissaria de policia.
Camí endavant, a La Pobla de Lillet , ens dirigim al carrer i casa on sembla que el grup va poder descansar uns dies, fet del que dóna fe una petita fornícula amb la imatge de Joaquina.
Allí mateix vam emprendre a peu un tram del camí que ens va portar fins al Clot del Moro , travessant un meravellós paisatge natural. Per nosaltres va ser una passejada: bellesa, aire pur i calma per als sentits i l’ànima; però no deixem d’intentar imaginar el que podria haver estat aquell altre camí, 185 anys enrere… i el que avui tants germans i germanes segueixen recorrent, a peu, en pastera, o en un avió amb bitllet només d’anada…
Ressonaven amb força a la nostra memòria aquelles paraules d’alè a les germanes que es creu va pronunciar la nostra fundadora en el pitjor del dur camí:
Aixequeu les pedres i tingueu fe!
Per Castellar de Nhug , on sembla que ningú no les va voler acollir i van haver de dormir al ras, i després de travessar els Pirineus, una parada més: Prada de Conflent , lloc on les dades testifiquen que uns religiosos espanyols, també exiliats, les van acollir durant uns dies per descansar, reposar forces i poder.
El destí final, per a elles i per a nosaltres, era la ciutat francesa de Perpignan , on per fi van poder instal·lar-se en un pis Joaquina i les germanes. Allí podien viure com a religioses, treballar per viure i desplegar el seu apostolat, al servei de l’Església i de la gent més necessitada.
Més llocs de memòria: la catedral, l’església de Santa Maria la Real (on van tenir lloc els funerals de les germanes mortes al llarg del temps d’exili), el carrer on van viure les germanes i on se segueix concentrant població migrant i vulnerable.
Abans de tornar a Vic, com va fer la Mare, passem per Béziers , una ciutat que es troba 90 km més al nord. Allà vivia Inés, filla de Joaquima, que trobant-se molt trist per acomiadar la seva pròpia filla camí d’un convent a París, va demanar a la seva mare que la visités abans de tornar a Barcelona, un cop finalitzat el desterrament.
A Béziers vam trepitjar el carrer on Inés i la seva família vivien de la seva feina com a barreters i… sorpresa per tancar la nostra Ruta! Trobem una nova pista per seguir investigant perquè descobrim en aquest carrer una barreteria oberta des de 1908, l’única que es coneix en aquesta ubicació, segons ens van dir els seus amos actuals. I si el seu origen fos aquella barreteria dels descendents de Joaquima?
Final del nostre itinerari: Vic , on tot comença i acaba per a nosaltres.
Han estat dies de família, de trobada, de memòria i records, de pregària, d’emocions, llàgrimes i rialles compartides, de vivències que ens enforteixen com a grup i encoratgen el nostre sentit de pertinença.
Han estat sobretot dies de tornada a les arrels que sostenen i nodreixen el cos d’aquest arbre congregacional, les branques del qual segueixen creixent, enredant germanes, laics i laiques, i donant fruits de vida a molts llocs del nostre mapamundi, fent realitat aquell desig de Joaquima:
Sento que els meus braços s’allarguen…
Les anècdotes i bromes queden per al grup. Algunes expressions, paraules, objectes o elements del paisatge han adquirit per a nosaltres nous significats i allà on estiguem ens portaran a la memòria aquesta experiència i ens trauran un somriure.
La llista d’agraïments és llarga…
Gràcies!
En primer lloc, la Província Vedruna d’Europa, que va acollir, facilitar i col·laborar perquè la proposta d’aquest grup de GMJ es dugués a terme.
A les comunitats de Vic, tant del Manso com de la “Casa Mare”, pel seu afecte, acolliment i cures.
A la comunitat de Berga, primera fita al nostre camí, que als peus del Santuari de Queralt, no podia oferir-nos millor rebuda: la taula disposada i avituallament per al camí, que iniciàvem després de celebrar amb elles, a la seva parròquia, l’Eucaristia que obria la Setmana Santa.
A les germanes Missioneres Carmelites i personal del Chateau Du Parc Ducup, que van facilitar la nostra estada a Perpinyà.
A l’Enric, el nostre pacient i servicial conductor.
I finalment…
A la nostra estimada Imma, que ja ens acompanya des de l’altra banda de la Vida i es va anar deixant-nos com a herència aquest regal.
A Maria Antònia Gilibets, la nostra guia d’excepció en aquesta Ruta, ia totes les germanes que al llarg de la nostra història congregacional (ja gairebé bicentenària) han dedicat temps i esforç, fent-ne missió, a la tasca d’investigar, recollir i transmetre, amb entusiasme i saviesa, la història de la nostra família, que és regal, llegat rebut, responsabilitat i responsabilitat.
Sabem, per trista experiència, que sense memòria deixem de ser nosaltres mateixes…
Elena Blanco, CCV
Grup de Generacions Més Joves
