Pròxim el 22 de maig, festa de Santa Joaquina, publicarem aquest testimoni a la nostra revista DIÀLEG I TROBADA al seu no 33 de juny. Creiem que, la vivència de Dario Nasilli, director del Col·legi “Nen Jesús” Ikastetxea, Vitòria-Gasteiz (Espanya) pot contribuir a celebrar la nostra festa 2023 amb renovada proximitat i empatia amb Joaquina, inspiradora del nostre ésser i fer quotidians.
Hi ha trobades que canvien el rumb i el sentit de vida. Per mi, una d’aquestes trobades va ser la que vaig tenir amb la figura de Santa Joaquina.
Tot va començar fa quinze anys quan em van trucar per fer classe en un col·legi Vedruna, el col·legi del Nen Jesús a Vitòria-Gasteiz (Espanya). Fins aleshores no tenia ni idea de qui era Joaquima de Vedruna. Va ser quan vaig començar a fer els primers passos en aquesta nova realitat, al costat de persones que transmetien alegria, il·lusió i passió educativa, que vaig començar no només a conèixer, sinó a apreciar i sentir-me part de la família Vedruna, compartint els mateixos valors i estil de vida. En especial, les Germanes Carmelites, que aleshores encara estaven actives a l’escola, em van encomanar l’alegria de ser Vedruna.
Des d’aquells inicis fins avui moltes coses han canviat, però no pas l’essència, que roman sempre; un fil conductor ha acompanyat la meva trajectòria personal, familiar i professional: la referència a Jesús de Natzaret, que Joaquima va seguir a la seva vida, encarnant l’evangeli, la bona notícia per als pobres, necessitats i marginats del seu temps, especialment les nenes pobres i els malalts.
Al meu camí hi ha hagut una experiència que ha marcat un abans i un després amb relació a la meva dimensió més profunda: el curs de formació Arrels Vedruna al febrer de 2017. I concretament, la possibilitat de passar un temps de silenci i reflexió al bressol de l’espiritualitat Vedruna, al Manso Escorial, resant davant les bigues en forma de creu del terra de les golfes. Lloc que, per als que coneixen la vida de Joaquima, no pot passar desapercebut. Probablement és allà on es van forjar els projectes que el bon Jesús tenia per a la vídua de Mas, la fundadora que tantes dificultats, proves, obstacles i desafiaments va conèixer a la seva vida i que sempre va afrontar des de la profunda confiança en Déu.
A la meva vida diària Joaquina m’acompanya amb la seva presència, el seu missatge i el seu exemple. Tinc al meu despatx un quadre amb la seva imatge i una frase que em repeteixo sovint, perquè em reconforta i m’anima a seguir a la missió que m’ha estat encomanada dins de l’escola Vedruna. “Ànim i confiança, que tot sortirà bé, millor del que pensàvem”. Més enllà d’aquesta frase, el que m’orienta i dóna sentit al meu dia a dia és trobar-me en el silenci de la pregària cada matí abans de començar la meva feina. En aquell moment, a més de la paraula de Déu, acostumo a llegir una carta de l’epistolari de Joaquima o alguna cosa relacionada amb la seva biografia o el seu missatge, que m’orienta en les decisions que he de prendre diàriament.
Fa poc temps, preparant la publicació d’un llibre sobre la història del meu col·legi, em vaig fixar en un verb que Joaquina repeteix a les cartes i que m’inspira molt: el verb “abraçar”. Al punt que vaig decidir posar al llibre un títol evocador de la missió que l’Escola Vedruna, escola de vida i casa de portes obertes, ha de seguir complint després de gairebé dos-cents anys de camí: “Una abraçada que perdura”. Per mi, la pedagogia de l’amor de Joaquima es pot conjugar molt bé amb el símbol de l’abraçada. I aquesta abraçada és el que m’aporta més del meu ser Vedruna en el dia a dia.
Què vol dir per mi avui “abraçar” com Joaquina? Intento resumir-ho en tres
pinzellades.
- Abraçar les necessitats dels altres: En el meu àmbit professional, com a director d’una escola Vedruna, sento que la meva tasca és una crida a respondre les necessitats amb una mirada evangèlica. Com Jesús, que mirava amb compassió la multitud; que mirava amb simpatia el jove ric; que mirava amb misericòrdia els pecadors. Hi ha moltes persones que truquen a la meva porta al llarg del dia perquè els atengui en les seves necessitats més diverses. Sovint, davant de les situacions complicades
que se’m presenten, m’adono que no tinc la solució a tot i que només puc escoltar, empatitzar i acompanyar. En una paraula, abraçar. Des del silenci i la compassió. - Abraçar des de la senzillesa i la humilitat: És la profunda convicció de no tenir la veritat, de ser cercador de sentit, juntament amb molts germans i germanes. És gaudir de la trobada amb els més petits, fet de gestos senzills però carregats de llum i amor. Una de les millors alegries que experimento a l’escola és quan, passant per les classes, els nens corren a abraçar-me. O quan en família dono i rebo l’abraçada de les persones que més vull i que m’estimen. Aquests moments reforcen en mi la certesa que val la pena desviure’s per als altres i aportar el meu granet de sorra perquè el món sigui una mica millor.
- Abraçar amb el cor: “Tot per amor, res per força” , repeteix Joaquima. És el lema que tenim a l’entrada i que acull tota persona que accedeix a la nostra escola. I aquest és el mateix cor de l’Evangeli, el manament més important, que ho resumeix tot. És ser conscient que el motor de
la vida, perquè aquesta tingui sentit i sigui fecunda, és l’amor que “mai no diu prou” . Mai mai. Ni davant el cansament, la desil·lusió, el pessimisme o la tristesa que es poden presentar sovint a la rutina diària. Només amb aquest amor al cor la meva vida quotidiana es fa abraçada que perdura.
He compartit en aquestes breus línies com intento viure el meu ésser part de la gran família Vedruna, que agraeixo amb tot el cor pel que m’ha donat i segueix donant-me. Sense ella, la meva vida no seria la mateixa.
Dario Nasilli
